Avui fa 41 anys la senyoreta Contxi, i qui més qui menys li donem el dia de la manera que ens abelleix. Se’ns ha fet gran, i en tots aquests anys l’han volguda mantenir casta els mateixos que l’havien desflorat per allò dels compromisos amb els creditors, de la modernitat, de l’estabilitat de tot plegat i pressupostat… Un cas més de abús parental al si de la llar familiar. Fets antics per no oblidar, de tant verge com la pretenien.
Ara no li tirarem floretes (Guapa!, Bufona!), que una altra cosa li convindria més: que uns pretendents seriosos la portessin a l’altar, un d’estimat nuvi i un altre de pare estimat, perquè la Contxi envellís amb glòria de matrona envoltada de fills i néts, que mai no arribaran. La maternitat, una feina fora de casa, sortides de cap de setmana amb la canalla al cotxe, estudis universitaris en línia, un canvi d’imatge, companys de ioga (Bu-bu i l’ós Yogui, compiyoguis a Yellowstone), un estil de vida més actual… Per no voler instruir-la, ni llengües li han ensenyat a la Contxa; li havien dit que podia aprendre les que se senten a través de les parets de les habitacions del casalot on viu, però la por que arribés a entendre-les va fer que ara només parli l’única llengua necessària. I per alguns, fins i tot la justa.
El dia 15 de juny del 2019 es va constituir el nou consistori barceloní, el de la nostra ciutat. Dia de discursos buits i de missatges més o menys entenedors. De les paraules que vaig sentir de la plaça de sant Jaume estant, enmig de l’apassionada cridòria que entre tots hi deixàvem anar (Colau és un Frau!) recordo el canvi de llengua al castellà del primer tinent d’alcalde i president del grup socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores no podia dir quant de temps va durar ni què deia: m’havia semblat etern, i només podia recordar que el Collboni va aprofitar per dirigir-se en castellà amb voluntat d’espanyol als llatinoamericans immigrants que hi viuen (a qui, si no?). El missatge es perdia a les goles obertes que s’empassaven el fons… mentre la forma quedava entre les dents, com els pinyols. Ara sé què va dir i com. Dels 16 minuts de discurs (entre 1:14:00 i 1:29:50), en va dedicar si fa no fa un al castellà (de 1:16:20 a 1:17:15) per mostrar complicitat amb Espanya, i 10 segons a l’anglès (de 1:17:15 a 24), per exhibir capacitat a la resta del món.
Barcelona com a pont de solidaritat amb la resta d’Espanya i amb Amèrica Llatina, com a capitalitat literària en espanyol i també global en anglès. En només un minut. Durant els 14 restants, el Collboni feia servir el català com a llengua vehicular, però no li reconeixia cap valor pràctic… Sorprenent.
Temps era temps que el Papa de Roma sortia al balcó i es dirigia a la ciutat i al món amb la mateixa llengua franca, el llatí. Urbe et orbe. Avui les llengües avancen que fa goig, i ja les hem jerarquitzades en una escala: al català li toca la del servei, com a llengua pagana, de pagès. Potser en Collboni se’n fa ressò. En català, va dirigir als servents paraules curioses: ara és temps de metròpoli (la sobirania d’avui) i no de replegament identitari (el temps vell); la co-capitalitat d’Espanya… , i va acabar el discurs amb unes d’encriptades: competir globalment, cooperar localment. Potser “temps de sostenibilitat”?
Al cap de 5 mesos, el Secretari general del PSC, senyor Iceta, es despenja als mitjans amb tirolina per parlar-nos de flexibilitat també de les llengües, unes de més flexibles que d’altres més rígides, com si unes fossin joncs a la vora d’una riera i altres pal d’un paller en construcció.
El nou argument expiatori serveix per receptar a l’escola catalana una immersió lingüística ribotejada (rebregada a ribot), perquè la immersió és el camí, no l’estació final, que ens diu l’expresident Montilla. El PSC considera elàstic i flexible el dret lingüístic dels que vivim i treballem a Catalunya a conèixer i fer servir la llengua pròpia del nostre país. Tanta flexibilitat els ha portat a treure de la seva pàgina oficial tota referència a la immersió i a la llengua.
– Què ha passat perquè sigui vergonyant de defensar-la, ara?
– Que potser el català representa el fals problema de convivència que detecten de Madrid estant?… Que s’han begut l’enteniment?
Doncs, ja és trista manca de valentia haver de renunciar a principis tan republicans i revolucionaris, com ara un únic model de societat i l’igualtat d’accès al coneixement…!
Esclar, un jonc vincla amb els cops de vent… perquè això s’espera d’un jonc. El català ha de vinclar i cedir pas al castellà a Catalunya per fer sostenible l’espanyol en un ecosistema com més va més competitiu. Diguem que algú ha triat per nosaltres la llengua que ens representarà davant del món. Es per això que es vol la unitat d’Espanya: per portar endavant un projecte únic sense la participació cultural i nacional de qui només s’espera que en pagui la factura.
I per això, els autoanomenats progres han acabat encarcarant posicions, ara també en matèria de llengua. Surten a caçar vots identitaris espanyols i han fossilitzat el missatge. No volen saber que, quan no es combat els valors de les dretes, les dretes guanyen.
Ben vist, amb tot de majordoms que comuniquin els delers als servents en la seva llengua pagesa pel casalot, no li cal res més per ser obeïda, senyoreta Contxi!! Oi…?
La Moños, pel·lícula de Mireia Ros, protagonitzada per la Julieta Serrano (1997)
Il·lustració de Max@Alvaro, publicada en instagram.
Aquesta imatge destacada, l’il·lustrador Max@Alvaro no la titula de cap manera, però jo hi veig que el No-Res avança sobre un planeta amenaçat per un mal lleig, una crisi climàtica que s’empassa els recursos per sobreviure-hi. Sort tenim del personatge que se la mira, la nostra última esperança.
A La història interminable, d’en MIchael Ende, el mal del No-Res avança a poc a poc deixant-ne el buit: una desesperació inexplicable amb paraules que destrueix el món, perquè sense esperança les persones som fàcils de dominar pel Poder.
Avui, ens sentim desbordats per totes bandes: els nostres polítics no poden prometre benestar i es limiten a gestionar les nostres pors, excessives.
En temps de descompte hem de vigilar de no sobreproduir ni sobreconsumir béns inútils però preciosos, perquè juntament amb l’aigua del cossi llencem el nen a l’aigüera.
L’ONU s’ha fixat uns objectius del mil·lenni, entre els quals la producció i el consum responsables. Espero que els experts i els responsables sàpiguen com encalçar-los amb més eficiència que amb l’eslògan benintencionat (?) que acompanya la publicitat de les begudes alcohòliques i espirituoses: BEU AMB MODERACIÓ, ÉS LA TEVA RESPONSABILITAT . Trobo que serveix a les marques per espolsar-se les puces de damunt, sense haver de deixar de produir.
«En realitat, podria ser l’únic punt, perquè, si es complís, es posaria fi a la fam, el canvi climàtic i tota la resta de maldecaps.»
Coral Puig, a l’entrevista publicada a Vilaweb el 22.08.2022
Assaig del divulgador ambiental Andreu Escrivà, I ara jo què faig?, 2021
El jovent activista en defensa del clima —Fridays For Future— i l’ecologisme es mereixen el futur sostenible que miren de construir, perquè els l’hem robat amb maniobres matusseres de creixement il·limitat.
«Convé deixar el pessimisme per temps millors, i l’optimisme per als pitjors.
La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament.»
Pere Casaldàliga, missioner claretià, teòleg i bisbe emèrit de Sao Félix d’Araguaia al Brasil.
El jovent necessita preguntar-se com vol viure en un futur per imaginar respostes que els hi portin: la jornada laboral de quatre dies, o a temps parcial perquè tothom treballi, la renda bàsica universal, ciutats sense cotxes, aliments de proximitat….
L’activista Greta Thunberg parla davant dels líders polítics mundials a la Cimera Climàtica a l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 23 de setembre del 2019.
L’antropòloga i coordinadora d’Ecologistas en Acción, Yayo Herrero, proposa canviar la manera que tenim de mesurar les coses. Això es pot fer mitjançant un canvi en la retribució als executius de les empreses, que ara cobren més com més guanys té l’empresa que més ven. Cal repensar el capitalisme, perquè ara fins i tot les grans corporacions saben que no es pot créixer sense límits. Hem de decréixer. Hem de fomentar valors de suport mutu.
«Als adults els agraden les xifres. Quan els parleu d’un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: ” Com és la seva veu?, Quins jocs prefereix?, Que fa col·lecció de papallones?” Us pregunten: “Quants anys té?, Quants germans són?, Quant pesa?, Quant guanya el seu pare?” Aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu als adults: “He vist una casa molt bonica de rajoles roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat…”, no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: “He vist una casa de cent mil francs.” Aleshores exclamen: “Que bonic!”».
Antoine de Saint-Exupéry, Le Petit Prince (capítol 4), 1943.
Decréixer és el contrari de produir, vendre i consumir més. Són objectius allunyats del món empresarial, i de la tecnologia aplicada per arribar-hi sempre més lluny… el màrqueting.
Però hi ha qui creu que la protesta més efectiva fora un màrqueting activista contra els propis instints bàsics. Un màrqueting atractiu de les coses necessàries, que no ens faci sentir culpables de no fer allò que diem voler fer.
Us he acostumat als diàlegs entre personatges de novel·la o de teatre i fins i tot imaginats per mi, que opino en aquest racó. Us extracto un de ben sucós entre la Coral Puig i la periodista Júlia Partal:
—«Per què la gent fa el contrari d’allò que diu?
—…Imagina’t que tenim dues persones al cervell. Una és com un nen de cinc anys que tan sols pensa en la seva comoditat, que solament vol seguretat, amor i sentir-se protegit. Un nen que és gandul i vol una recompensa immediata. Aquest és el nostre cervell més bàsic, el que fa milions d’anys que és amb nosaltres. Després tenim el cervell més nou, el que ens va fer Homo Sapiens, el que sap llenguatge i matemàtiques.
—Quina de les dues parts del cervell pren les decisions?
—El cervell més ràpid, i les pren per les emocions.
—I la part racional, què fa?
—El teu cervell racional et diu: “Ara no vindrà d’aquí.” Les coses no van bé perquè les decisions les pren aquest nen de cinc anys que té molta mandra i que té un amic perfecte que ho racionalitza tot.»
«Per ser eficients, la gent ha de fer les coses a favor del planeta i la humanitat ha de rebre la mateixa dosi d’emoció positiva que quan compra compulsivament. S’ha d’aconseguir que rebin la mateixa estimulació que quan compren, però fent justament el contrari.»
Coral Puig, professora i empresària, entrevistada per Vilaweb el 2022.08.22
Aquest nen capriciós no és al mateix nen que el Petit Príncep, encuriosit, curós i respectuós del què trobava al seu asteroide i als planetes veïns, perquè ha d’intervenir-hi l’educació. Ja hi arribarem. Ara com ara, només dir de la Coral Puig que és una lluitadora social a la manera que descriu en Neil Postman al capítol 11 de Tecnòpoli: el Lluitador Amorós de la Resistència.
I els adults calculadors d’aquesta faula quotidiana faríem bé de canviar d’hàbits de consum (ídols de la caverna) i d’exigir als fabricants que els productes que comprem informin detalladament sobre aspectes clau per al futur del planeta de les generacions actuals: si l’empresa respecta els drets laborals, si explota mà d’obra infantil, on compra les matèries primeres, si dedica part dels guanys a compensar el territori on es produeixen, si evita contaminar les aigües, si recicla…
La guineu i el petit príncep, amics que miren en la mateixa direcció.
Un pilot cau al desert amb el seu avió i ens explica la seva infantesa vista amb ulls de nen sorprès per tanta bellesa que hi troba sense acabar de comprendre-la. Coneix i ens presenta el seu petit món, d’on marxa per fer-se gran. Li sobta l’escala de valors de les grans persones i dels adults que es creuen el seu personatge —el rei, el vanitós, l’home de negocis, el mercader…—. A la Terra passa sis anys fins que torna al seu planeta, a l’origen de tot plegat.
Entre aquestes dues presses al natural que va fer el Petit Príncep, van passar 11 anys. Les proves de l’existència de l’asteroide B 612 eren les mateixes, però no li van ser acceptades a l’astrònom vestit a la turca fins que no va vestir a l’europea.
El Petit Príncep «s’havia pres seriosament alguna paraula sense importància de la rosa i s’havia posat trist.
—No l’hauria hagut d’escoltar —va confiar-me un dia—, no s’han d’escoltar mai, les flors. S’han de mirar i s’han d’olorar. La meva perfumava tot el planeta, però no en vaig saber gaudir.
També em va confiar:
—No vaig saber entendre res, aleshores! L’hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules. Em perfumava i m’il·luminava. No hauria hagut de fugir mai, jo! Hauria hagut d’endevinar la tendresa rere les seves pobres astúcies. Les flors són tan contradictòries! Però era massa jove per saber-la estimar.»
I va decidit de començar una ronda per diversos planetes, aprofitant la migració d’aus salvatges. Li costava separar-se’n, dels éssers estimats del seu asteroide B 612.
Al tancament d’aquesta entrada podreu veure una història de migrants.
Després de visitar diversos planetes i conèixer-ne els curiosos habitants, arriba a la Terra. És allò que es diu una estació Terminus, on pots descobrir un nou món si t’hi fixes.
Estació Tèrminus, Festival Grec 2016, Publicat al canal grecfestivalbcn de YouTube
«El setè planeta, doncs, fou la Terra.
La Terra no és un planeta qualsevol! S’hi compten cent onze reis (sense oblidar, naturalment, els reis negres), set mil geògrafs, nou-cents mil homes de negocis, set milions i mig de borratxos, tres-cents onze milions de vanitosos, és a dir, aproximadament uns dos mil milions de persones grans.
Per donar-vos una idea de les dimensions de la Terra us diré que abans que s’inventés l’electricitat calia mantenir-hi, entre tots sis continents, un veritable exèrcit de quatre-cents setanta-dos mil cinc-cents onze fanalers.
Vista una mica de lluny, feia un efecte magnífic. Els moviments d’aquest exèrcit estaven coordinats com els d’un ballet d’òpera. Primer els tocava el torn als fanalers de Nova Zelanda i d’Austràlia.
Aquests, després d’haver encès els fanals, se n’anaven a dormir. Aleshores els tocava entrar a la dansa als fanalers de la Xina i de Sibèria. Després aquests també s’escapolien entre bastidors.
Aleshores els tocava als fanalers de Rússia i de les Índies. Després als de l’Àfrica i d’Europa. Després als de l’Amèrica del Sud. Després als de l’Amèrica del Nord. I no s’equivocaven mai en l’ordre d’entrada en escena. Era impressionant.
Només el fanaler de l’únic fanal del pol Nord i el seu col·lega de l’únic fanal del pol Sud duien una vida tranquil·la i despreocupada: treballaven dos cops a l’any.»
Us deixo un vídeo del programa de TV3 “Veterinaris” (2002) que ens recorda l’aprenentatge que hem de fer els nens i els adults per madurar, tot migrant d’espai físic i de mental.
Visioneu el primers fotogrames fins al minut 6’30’’, i descobrireu una bella història d’amor que s’ha fet adult.
IRIAH, LARINNA I NORI, personatges d’Hèlex, de la ploma del Max@alvaro
Max@alvaro diu que l’Helèctica pren tantes formes que ni els millors mestres (helecticistes?) en coneixen més que una petita part. Potser tampoc no cal saber-les totes. Com passa amb el kungfu: els mestres ensenyen a advertir l’atac –que pot venir d’arreu—, i els deixebles aprenen a detectar i parar el cop, sense sang.
L’autor ens informa de què IRIAH és alumna de SOFYNAIHI, i educadora de les habilitats que tots els seus congèneres tenen de manera insospitada. Els ensenya a llegir els impulsos de l’helèctica. És evident que aquesta energia mou el món material i sobretot moral del planeta Hèlex: els cossos fan de bateries recarregables perquè l’esperit pugui lluir fotons que il·luminen. L’helèctica interioritzada, consumida i assimilada conscientment, és un vestit de llums. Pobre de l’esperit que no brilli prou, perquè no haurà captat prou sentit a la vida.
IRIAH és una geisha ballant la dansa dels llamps. Fa d’antena de l’energia que no es veu si no és en la descàrrega, com una mèdium capta la saviesa acumulada del món. Brilla com una geisha celebrant un ritual.
De LARINNA sabem que amaga identitats múltiples, però la seva petjada deixa intuir que ha estat ella, diu Max@alvaro. Però, qui és ella, la multi-idèntica a diverses mateixes? Haurà de triar-ne una quan vulgui ser reconeguda, i anar de múltiple en cas contrari. Com n’és, de dur, portar vides paral·leles! Només compensa si tens un bon motiu.
També sap canalitzar l’helèctica millor que ningú altre, quan té la mirada perduda. Mira sense veure perquè ja n’ha vist prou amb una vida tan polièdrica, que entén les diverses cares de la realitat. Encara hem de saber de quina manera li aprofitaran les seves capacitats, i a qui.
L’autor de NORI diu que no es pot enxampar un rosegador que fa contraban, però… si tothom té l’energia que necessita, contraban de què? Nori no és la guilla astuta dels contes, sinó potser la sariga de l’Edat de Gel que empaitava aglans per desgastar els incisius que li creixien… i acumular greix per quan no n’hi hagi, d’aglans. Segur que ja ha trasbalsat prou energia d’una banda a l’altra del seu món, i ara viu d’unes bateries ben recarregades… de saviesa.
Perquè al final de l’aprenentatge, que hi queda? Molts cops rebuts, alguns d’aturats i la saviesa per seguir encaixant cops que ensenyen i ensenyances que colpegen. Seguir endavant.
A la Terra els nostres cossos es transformen en matèria orgànica susceptible d’adoptar qualsevol forma viva, però la glòria d’haver viscut una vida digna és prou energètica com per acumular-se als desguassos eteris de l’Univers i generar nova vida digna. Al contrari també passa, que una vida ensopida ho és prou poc, d’energètica, perquè s’escoli pels forats negres i en torni decantada per un alambí. El Gran Laboratori de l’Univers no l’ha inventat cap científic, sinó que ja hi era.
Alegria, del grup mallorquí Antònia Font (2008)
Carreta y manta: la senzillesa de viure, la consciència de regal i el capteniment per usar-lo i consumir-lo amb alegria mentre duri.
Hem arribat al final del camí, una mica fatigats.
El motiu que m’havia fet escriure aquestes converses amb tot de gent llegida era la ideologia amagada rere la tecnologia, i el transhumanisme com a mostra més cridanera.
Les tècniques ens servien primer per facilitar la vida sense interferir les creences, i després ens plantegen dubtes sobre la tradició acceptada, més que convinguda, perquè la nostra voluntat no ha contribuït a crear-la, només a mantenir-la, si estem degudament ensinistrats. Comença la substitució d’unes creences per unes altres de més satisfactòries: procuren més benestar, donen respostes enraonades… i acabem esperant-ho tot d’elles. El nostre nou ídol per uns té forma d’androide de plàstic i circuits integrats, i per altres d’un nou cervell multi connectat al món sense fronteres… però amb interferidors pel mig que invaliden l’autoria de l’experiència i la responsabilitat de l’acció.
Però un androide mai no serà un ésser humà malgrat tenir els drets humans que li vulguem reconèixer. Perquè no podrà compartir els prejudicis de la tribu humana que, sense ser perfectes, ens han portat fins aquí i encara més lluny si els deixem actuar. Els hi falta un bri: el pes de l’anima dins del cos. El cos pot ser absolutament fet de protèsis, però haurà de portar sang (artificial) per les venes (artificials per fer-li arribar els nutrients i l’energia al cervell. O què menjarà, la placa mare de totes les plaques? Potser helèctica? El manà del futur, si ens carreguem la superfície terrestre tal com la coneixem i fem que es carregui d’energia del nucli de la Terra.
Que les pràctiques tècniques de millorahumana són inevitables ens ho demostra l’èxit de públic que se sotmet a operacions de cirurgia estètica, innecessàries la gran majoria. Però si d’altres intervencions han de tenir efectes sobre tercers, com ara la descendència, haurem d’avaluar-les aquestes tècniques a la llum de criteris respectuosos de la nostra triple dimensió
Com animals que som (però no només), les idees de salut i de benestar;
Com a éssers socials, les nocions de pau, justícia, llibertat, entre més.
Com a éssers espirituals, els criteris de veritat, bellesa i bé
No només són multifacètics i polièdrics alguns personatges de ficció d’Helèctica, sinó que ho són precisament perquè el seu autor intueix l’existència de models humans que ho són al món real. Siguem lúdics, alhora que lúcids.
És cert que la tècnica completa la natura animal de l’home. Però per conèixer la persona concreta necessitem acostar-nos-hi amb l’ajut de l’art, de la literatura, les tradicions religioses, l’experiència quotidiana i el seny, la conversa…
«Per a mi, la literatura és una forma de vida espiritual, de coneixement irrenunciable i profund de la realitat.»
Jonathan Galassi, editor i escriptor, entrevistat a La Vanguardia, 2010.04.28
I en tant que individus concrets apareix la noció d’identitat. Totes tres natures —animal, social i espiritual— identifiquen cada persona en la seva singularitat concreta i única: la manera humana de ser universal.
. .. … o O o … .. .
A continuació resseguiré les moltes miques de pa que he anat deixant pel camí, i miraré de trobar-li la gràcia a tot plegat. No vull que sigui divertit, sinó agraït amb els éssers humans que han viscut abans que nosaltres, amb neguits i amb alegries, contradiccions sense fi i errors involuntaris… Per als errors provocats amb mala fe hem inventat un déu misericordiós que els sabrà perdonar, jo no en sé ni m’hi poso. Però reconec que de Creador n’hi ha, i que ens ha deixat en aquest racó per conviure-hi mentre li mantenim el jardí en bon ús. Som els masovers planetaris del senyor de l’Univers. Més gran honor —i feina— no podíem imaginar. Per això sobren somnis de poder immortal.
«Som animals llestos per naturalesa, però volem ser animals dignes per decisió. I en aquest esforç consisteix la valentia, el gran alliberament.»
Jose Antonio Marina, Anatomia de la por. Un tractat sobre el coratge, 2007.
ANNIYA, personatge del planeta Hèlex sortit de la imaginació de Max@alvaro
ANNIYA és mercader de dia, lladre de nit. De la seva botiga surten animals amb pròtesis metàl·liques on abans mancaven membres… Que us sona?
Aleshores és una benefactora d’animals de tots els gèneres i espècies. També del gènere humà versió avançada d’Hèlex? Per fi algú que es fa mans i mànigues per ajudar algú altre. Però què comercia? I sobretot, què roba?
Gràcies per ser-hi, obrint pas. Gràcies a l’Álvaro, que en sabrà fer bona via. Carreta y manta.
Seguiré les converses i les opinions a les entrades del meu bloc, amb aquest pla:
LGC /3. Regals: El llenguatge
LGC /3. Regals: La cultura
LGC /3. Regals: L’educació
LGC /3. Regals: Els Drets Humans
… … …
Aviat estaran disponibles. Que vagi de gust.
Entrada publicada per l’autor al digital LaMarina.cat, el 28 d’agost del 2022
Amb el neoliberalisme exitós al món occidental des dels anys 80, la societat deixa d’existir com a subjecte real i els individus competeixen amb recursos propis i aliens en construir alguna cosa que se li assembli, potser una societat líquida, ara sobreescalfant-se i a punt d’evaporació. Si no fem alguna cosa, ens volatilitzarem en l’aire irrespirable.
«Els científics consideren que un augment de 2 graus respecte a la temperatura de l’era preindustrial és el límit més enllà del qual hi ha un risc molt més gran que es produeixin canvis perillosos i catastròfics per al medi ambient global. Per aquesta raó, la comunitat internacional ha reconegut la necessitat de mantenir l’escalfament per sota de 2 graus».
El climaés allò que ens envolta i experimentem als nostres cossos, i ara també l’estadística del temps atmosfèric al llarg de 30 anys.
El clima és canviant, i l’estadística en mesura el canvi. Per això sabem que n’hi ha de provocats per l’activitat humana, que s’afegeixen a la variabilitat natural:
les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH)
les alteracions en l’ús del sòl.
Alguns gasos a l’atmosfera deixen passar els raigs solars d’ona curta (visible i ultraviolada) i retarden la sortida dels d’ona llarga (infrarojos i calor) que la superfície terrestre rep i torna a l’espai. La diferència entre calor rebut i calor difós és l’efecte hivernacle.
Des del 1850 que es comença a tenir registres, els cinc principals gasos d’efecte hivernacle representen al voltant del 96% d’aquest balanç de radiació retinguda.
L’ús de combustibles fòssils i la crema de fusta representen un 70% del total, en forma de diòxid de carboni, CO2.
De manera natural, la fotosíntesi dels arbres i plantes i l’acumulació de carbonat càlcic en els fons dels oceans disminueix la concentració de CO2 a l’atmosfera, però els arbres cremen i els oceans s’escalfen i perden la biodiversitat que pot aprofitar els carbonats de calç.
Els cultius d’arròs, la cria d’animals per a consum de carn i la combustió de biomassa són l’origen del 19% dels GEH en forma de gas metà.
L’ús de fertilitzants amb nitrogen en activitats agrícoles és responsable del 6% de l’escalfament global, en forma d’òxid nitrós.
Els Clorofluorocarbonis usats en aerosols, refrigeració i condicionadors d’aire passen a l’estratosfera on destrueixen la capa d’ozó.
L’ozó en l’estratosfera per una banda filtra els rajos ultraviolats nocius per a la vida, i per una altra reté la radiació infraroja i contribueix a l’efecte hivernacle.
Menja-roques, el No-Res, avança a La història interminable, pel·lícula dirigida pel Wolfgang Petersen (1984) i basada en la novel·la de Michael Ende.
El regne de Fantasia està fet dels somnis i les esperances de la gent, i no té límits: potser aquest és l’origen del mal, l’ambició. Per algun lloc li ha entrat un mal lleig, el mal del No-Res, que avança a poc a poc empassant-se tot el que troba al seu pas i deixant-ne el buit: una desesperació inexplicable amb paraules que destrueix el món, perquè sense esperança les persones som fàcils de dominar pel Poder.
De quina manera afecten la natura, aquests canvis?
Les glaceres disminueixen a tot arreu, i les reserves d’aigua dolça que representen
El permafrost –sòl gelat sota la superfície— es redueix i és origen de desequilibris ecològics
La quantitat i qualitat de l’aigua dolça minven arreu
L’àrea de distribució de moltes espècies terrestres ha canviat recentment
El nivell del mar ha pujat un pam,
La temperatura de l’oceà ha pujat un grau i mig
L’aigua del mar s’acidifica.
«L’escalfament observat a la Mediterrània s’ha associat amb mortalitat massiva de peixos, invasions i propagació de noves espècies d’aigües càlides, i provoca una “tropicalització” de la fauna.»
I com ens afecta a les persones i als nostres recursos per viure-hi?
El menor rendiment de les collites de diversos cultius, sensibles a les temperatures diürnes extremes (al voltant de 30ºC) durant la temporada de creixement.
L’agreujament de les malalties cardiovasculars i respiratòries, i la mortalitat associades a l’increment de les temperatura global.
La transmissió de malalties infeccioses, que circulen en totes direccions.
«Tot això afecta de manera desigual als diferents grups socials, implicant una major vulnerabilitat per a la gent gran, els col·lectius més desfavorits, la població infantil i les persones amb malalties cròniques.»
L’economista Modest Guinjoantroba extraordinàriament difícil de controlar la pandèmia del canvi climàtic per quatre raons, a mig camí entre tècniques i morals:
1a. Es va optar pel desenvolupament industrial sense considerar l’exhauriment dels recursos ni la petjada ambiental;
2a. Es veu l’entorn com a abocador de residus on socialitzar efectes secundaris no desitjats;
3a. Pequem d’egoistes: els individus, que no percebem l’impacte dels nostres hàbits de vida i consum, i els estats, que volen progressar a qualsevol preu.
«La quarta raó és l’ambició per ser i per tenir més que els veïns, sigui quin sigui el cost provocat a la natura. La insaciabilitat. Només els estats, amb intervencions sobre els mercats (via taxes, regulacions, incentius, etc…), poden aturar una mica l’escalfament global. Tanmateix, els estats també poden estimular el contrari, com passa a Espanya amb la subvenció al consum de gasolina i dièsel…»
Els ésser humans tenim una dimensió moral ineludible. No ens agrada el mal, però també som capaços de racionalitzar-lo si ens convé. Tant morals som que generalment no portem bé la perfecció en aquest món: fins i tot la festa no ha de ser rodona, i el potlatch —un exemple de l’economia del do— ha de fer del protagonista un servidor de la comunitat, imperfecta perquè l’obliga a començar de zero, a canvi que serà un altre qui en farà el protagonista.
El 1895 el parlament canadenc i el Congrés dels EEUU van prohibir aquest costum dels indígenes de la costa Noroest, perquè la trobaven contrària als valors del capitalisme, que eren i són els que marquen la civilització actual.
Aquarel·la de James G. Swan que representa el poble Klallam del cap Chetzemoka a Port Townsend, amb una de les esposes de Chetzemoka distribuint potlatch. A la Col·lecció Yale d’Amèrica Occidental, Beinecke Rare Book and Manuscript Library, Yale
Suposo que ens agrada el capitalisme perquè és més imperfecte que d’altres formes de producció i distribució.
L’activista i polític valencià Antoni Infante ens recorda que els progressos en l’explotació de la natura poden anar acompanyats de terribles regressions de la societat. És així com trobem gent que encara creu possible d’evitar la crisi climàtica quan ja és irreversible i només podem minimitzar-ne l’impacte. L’allau informativa ens distreu de les notícies importants i ens confon. Potser aquesta és la raó de ser de la tècnica de l’allau.
Los años que vivimos peligrosamente és una sèrie documental de National Geographic guardonada amb un Emmy, que explica històries humanes sobre persones i comunitats i governs que prenen decisions sobre els efectes duradors del canvi climàtic.
Que el canvi climàtic no és cap fotesa, i que els testimonis dels vídeos diuen veritat, ho prova el fet que tot un continent com Àfrica depengui del subministrament de cereals d’Ucraïna…
La regulació financera va ser una realitat als Estats Units entre la segona guerra mundial i els anys 80. Els bancs industrials no podien prestar diners al públic com els bancs comercials. Després, Ronald Reagan imposà la desregulació per desenvolupar un planter de tecnologies abusives que porten al caos sense acabar de caure-hi: els bancs privats són massa grans perquè la seva caiguda no tingui conseqüències desastroses, i amb aquesta amenaça ens empassem la recepta, que tornarà a ser utilitzada en contra nostra tan aviat com ens tornem a deixar engalipar.
«La primera onada d’extinció d’espècies animals i vegetals va acompanyar l’expansió dels caçadors-recol·lectors. Tot seguit la segona onada extintiva va acompanyar l’expansió dels agricultors, i ens obre una perspectiva sobre la tercera onada d’extinció que l’activitat industrial està causant en l’actualitat.»
Yuval Harari, “Sàpiens, una breu història de la humanitat” (2014)
L’activitat industrial esperonada pel capitalisme financer i especulatiu, que la màquina treballa sense descans perquè l’incentiu dels guanys mai no dorm.
«Darrera crida»
Això és més que una crisi econòmica i de règim: és una crisi de civilització
Els ciutadans europeus gaudim d’un benestar material que bona part dels habitants del planeta voldrien assolir, tot i al preu d’esgotar els recursos naturals i energètics i trencar els equilibris ecològics de la Terra.
Les solucions tecnològiques a la crisi ambiental i energètica són insuficients. Totes dues crisis estan a la base de la nostra economia i de les nostres vides.
Un nou cicle d’expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic, ni recursos naturals que puguin sustentar-lo.
«Una civilització s’acaba i n’hem de construir una altra de nova.»
Hi ha una fallida del sistema social global, especialment en els països del primer món.
Bona mostra de tots els ídols possibles que ens impedeixen comprendre obertament la nostra situació és el capitalisme plenament triomfant, que l’infermera especialista en salut mental Amaia Vispe i el psiquiatra José Valdecasas defineixen al seu blog,
«…como aquel conjunto de ideas, tópicos y lugares comunes no demostrados, pero capaces de ignorar pruebas contrarias, olvidar datos incómodos, proporcionar comodidad sin par mientras uno es sobornado de forma apenas disimulada… Todo ello con tal de que los fabricantes de dichos ídolos puedan aumentar sin fin su cuenta de resultados mientras nosotros, pobres mortales que seguimos adorándolos y ofreciéndoles nuestra ética en sacrificio, vemos cómo nos bajan la paga, despiden a nuestros compañeros, nos dejan menos tiempo para atender a nuestros cada vez más numerosos pacientes… Y, a pesar de todo ello, el déficit del estado para el que se supone trabajamos galopa, espoleado por nuestras recetas ciegas ante toda evidencia científica independiente, hacia el abismo…»
Podem aplaudir el personal sanitari durant la pandèmia, però no sabem com se senten ells i elles. Potser se senten abandonats pel sistema sanitari i pels usuaris que no cuiden prou els uns dels altres —distància social, vacuna, mascareta… tot tan molest—, perquè sentir-se dir heroïnes, herois i màrtirs…
«És una manera mesquina de deshumanitzar-nos. No, jo no soc un superhome, a mi em fa mal el cos com a tu i em fastiguegen les caques del malalt com a tu. Jo soc imperfecte, soc normal. I ara el que està malalt soc jo… i em sento culpable per això! Algú em cuidarà ara a mi? Ja veig que no. A les infermeres ens heu deixat soles.»
La infermera Víctor Aparicio, a l’entrevista publicada a La Vanguardia, 12.08.2022.
El consumisme era l’horitzó vital de les persones, i arribar a un benestar suficient que permetés de consumir era el desig de qualsevol. Avui s’ha trencat l’encís, i la joguina està espatllada. Esperem que sàpiguen recompondre-la.
“La muñeca rota”, Cuento finalista del X Concurso Literario El Búho: Política y Cultura desde Arequipa, Perú.
Bearn o La Sala de les Nines, novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga (1956 en castellà, i el 1961 en català) ha esdevingut un clàssic, malgrat que de la sala se’n parla poc i se’n donen poques pistes per fer-ne l’argument (en Cojuelo diria que com els espàrrecs «que si no es para venderlos en manojos no se juntan», al tranco u de la novel·la d’en Luis Vélez de Guevara)
«És el tabú conegut, que passa d’una generació a l’altra, juntament amb una gran quantitat de sobreentesos i pautes de conducta, a l’interior d’una cultura.»
Margarida Aritzeta, El joc intertextual. 2002
Finalment, les nines cremen dins la sala sota un foc purificador.
«Els suplantadors han destruït totes les proves de la seva bastardia»
Llorenç de Villalonga, Bearn o La Sala de les Nines, (1961)
Aquest és el missatge que ens arriba: el món negat. Però, és clar, fora de la sala hi ha una casa i tot un món que sobreviu. Aquest és el repte.
Mentrestant, uns altres especulen sobre quin negoci serà més rendible tot i que ens esclavitzi. L’Elon Musk es malfia de les bondats de la Intel·ligència Artificial, però hi inverteix perquè vol ser el primer en conquerir… la Nada, el No-Res. Això són danys col·laterals d’un negoci que ningú podrà traspassar-li a un altre. Avui el progrés és decréixer per mantenir-nos vius. Ho veurem.
Imarge d’un cúmul estelar a la Via Làctia, obtinguda pel telescopi Hubble, el 2015.
. … o O o … .
Permeteu-me ara que ressegueixi la petjada d’en Cojuelo, que era diable però molt trempat: diríem que havia estat humà abans que diable. Tant de bo puguem dir el mateix dels robots de la nostra última generació, encara per venir.
Eren temps pre-tecnològics i feien anar paraules arrelades de la mitologia clàssica i de les teologies dominants heretades de l’edat mitjana. A la llibertat del Creador o responsable del Sistema li deien Fortuna enlloc d’atzar, i Natura humana a la nostra manca de llibertat per fer les coses d’una altra manera: les fem així per incapacitat o necessitat, que esdevé el nostre límit.
Qüestió de sort
Cojuelo no és home de tecnologies però sap portar-ne una al pap i una altra al sac, i totes li ponen: així prospera el negoci de les ànimes.
«Primero lo debieron a la naturaleza.»
El Diablo Cojuelo, tranco VII de la novel·la de Luis Vélez de Guevara (1641)
La deessa Fortuna en un gravat d’en HansSebald Beham (1541), al Museu Britànic
Cleofás. —Pues ¿qué ruido tan grande es este?
Cojuelo. —Todo este estruendo trae consigo la casa de la Fortuna, que pasa con las armes, que son los cuatro vientos, para dar la victoria a quien menos la mereciere.
»Escucha y mira; que esta que pasa es su recámara, y en lugar de acémilas van mercaderes y hombres de negocios que llaman, cargados de cajas de moneda de oro y plata.
»Estos que vienen ahora a pie, con fieltros blancos terciados por los hombros, son lacayos de la Fortuna, que son los mayores ingenios que ha tenido el mundo, que han sido en diferentes provincias príncipes de la Poesía.
Fortuna despreocupada, dibuix d’en Mastroianni per a una carta postal publicada en paper el 1913
Cleofás. —¿Qué escuadrón es este tan lucido, con joyas de diamantes y cadenas y vestidos lloviendo oro y perlas, que llevan tantos pajes en cuerpo que los alumbran con tantas hachas blancas, y van sobre filósofos antiguos que les sirven de caballos, de tan malos talles, que los más son corcovados, cojos, mancos, calvos, narigones, tuertos, zurdos y balbucientes?
Cojuelo. —Estos son potentados, príncipes y grandes señores del mundo, que van acompañando a la Fortuna, de quien han recibido los estados y las riquezas que tienen, y, con ser tan poderosos y ricos, son los más necios y miserables de la tierra.»
… …
I a continuació descriu el seguici que acompanya el carro triomfal de Fortuna: les dames Niciesa, Mudança, Adulació, Avarícia, Bellesa i Enveja, i encara més;
Cojuelo. —Aquella escuadra de salvajes que vienen en jumentos de albarda son contadores, tesoreros, escribanos de raciones, administradores, historiadores, letrados, correspondientes, agentes de la Fortuna.
»Ahora cierra todo este escuadrón y acompañamiento aquella prodigiosísima torre andante, que es la de Babilonia, llena de gigantes, de enanos, de bailarines y actores, de instrumentos músicos y marciales, …
…y en un balcón grande de la fachada va la Esperanza vestida de verde, muy larga de estatura, y muchos pretendientes por abajo, a pie, soldados, capitanes, abogados, artífices y profesores de diferentes ciencias, mal vestidos, hambrientos y desesperados…
…Y por un balcón del otro lado va la Prosperidad, coronada de espigas de oro y vestida de brocado de tres altos, bordado de las cuatro estaciones del año, sembrando talegos sobre muchos mentecatos ricos, que van en literas roncando, que no los han menester y piensan que los sueñan. Ahora sigue todo este aparato una infinita tropa de carros largos, llenos de comida y vestidos de mujeres y de hombres, que es la guardarropa de la Fortuna; y con ir tantos como la siguen desnudos y hambrientos, no les da un bocado que coman ni un trapo con que se cubran, y aunque los repartiera con ellos, no les vinieran bien; que están hechos solamente a medida de los dichosos.
Seguía este carruaje un escuadrón volante de locos, a pie, y a caballo, y en coches, que habían perdido el juicio de varios sucesos de la Fortuna por mar y por tierra, unos riéndose, otros llorando, otros cantando, otros callando, y todos renegando de ella…»
. .. o O o .. .
És evident que en aquest aplec anem tots cap al santuari de la Tècnica, que reparteix els seus premis entre els més devots i Excel·lents.
La romería de San Isidro, de Francisco de Goya (1819), una de les Pinturas negras que decoraven les parets de casa seva a Madrid, la Quinta del Sordo, avui al Museo del Prado.
Ja hem vist que els astrònoms eren gent seriosa que observava el moviment dels planetes i la fixesa de les estrelles. De tot allò en feien càlculs molts complexos per predir-ne les òrbites dels planetes, i si algun senyor del mundanal món els pagava un sobresou, també feien l’astròleg i en treien conseqüències pràctiques per a la vida personal i col·lectiva, per arribar a fi de mes.
”l’astrologia pot fer molt de mal a un monarca si un astròleg llest explota la seva credulitat humana”.
Johannes Kepler, astrònom i astròleg professional
En Cojuelo no té bona opinió de la gent del carrer, entre els quals tota mena d’oficis, segurament perquè són pecadors al detall i no tenen poder ni influència per fer pecar a l’engròs, com els poderosos del món als que tant lloa perquè l’omplen l’infern. La gent del poble som com l’espardenya, que serveix per anar a fer feina, però no per fer-se’n rics. Què hi farem!
El diable descriu als ulls de Cleofás, l’estudiant d’Alcalà, la gran corrua de gent que arrossega la carrossa de la deessa Fortuna, i en un punt del seguici ens parla de les dames de companyia i dels que les festegen:
«Los que vienen galanteando a estas señoras todas y alumbrándolas con antorchas de colores diferentes son ladrones, fulleros, astrólogos, espías, hipócritas, monederos falsos, casamenteros, noveleros, corredores, glotones y borrachos.»
El Diablo Cojuelo, tranco VII de la novel·la de Luis Vélez de Guevara (1641)
Als astròlegs els té una especial devoció perquè un l’havia tingut reclòs dins una ampolla, per fer els seus experiments cabalístics de convertir el plom en or, sense reparar que fora de l’ampolla li hauria fer més servei. Què hi farem, de nou! Res, si no cridar l’atenció d’algun estudiant desvagat que el tragués de l’entrebanc. Cleofás hi era propici.
Quan l’astròleg va descobrir la falta del diable, es va esquinçar les vestidures dient penjaments a tort i a dret:
«Y estando en estas lamentaciones, entró un diablejo zurdo, mozo de retrete de Satanás, diciendo que Satanás su señor le besaba las manos; que había sentido la bellaquería que había usado el Cojuelo, que él trataría de que se castigase, y que entre tanto se quedase él sirviéndole en su lugar. Agradeció mucho el cuidado el Astrólogo y encerró el tal Espíritu en una sortija de un topacio grande, que traía en un dedo, que antes había sido de un médico, con que a todos cuantos había tomado el pulso había muerto.»
Tranco IV
A rey muerto rey puesto. Visquin els diables!
Cleofás. —¿Qué entierro es este tan suntuoso que pasa por la calle Mayor?
Cojuelo. —Este es el de nuestro Astrólogo, que ayunó toda su vida, para que se lo coman todos estos en su muerte, y siendo su retiro tan grande cuando vivo, ordenó que le paseasen por la calle Mayor después de muerto, en el testamento que hallaron sus parientes.
Cleofás. —Bellaco coche es un ataúd para ese paseo.
Cojuelo. —Los más ordinarios son esos -dijo el Cojuelo-, y los que ruedan más en el mundo. Y ahora me parece -prosiguió diciendo- que estarán mis amos menos indignados conmigo, pues la prenda que solicitaban por mí la tienen allà…
Però el determinisme dels astres no era creïble en temps de transició de la teologia medieval —que negava l’atzar— cap a la modernitat mundana i il·lustrada del racionalisme i l’empirisme.
Malgrat teologies en contra, en el Destí hem cregut sempre per justificar el passat, i l’hem suposat una força insuperable. La predestinacióés la creença que Déu ha previst el destí de cada ésser i de l’Univers en crear-los. Només hi ha llibertat en el moment present, ja que Déu coneix cada decisió de cada individu abans no sigui presa. El judaisme la rebutja, mentre que cristians protestants hi creuen, i altres tradicions creuen en diverses solucions, com ara l’etern retorn en successives reencarnacions, i la llibertat humana amb què Déu ens va crear entre els catòlics. Però amb tanta llibertat ens condemnem al nostre risc i ventura i ens salvem per misericòrdia divina redemptora encara que contradigui el propi pla diví. Jo tinc clar que som poca cosa, però també que ser el cubell de la brossa com a projecte de vida pot ser l’origen de moltes distòpies i amenaces que acaben per complir-se com a profecies.
«Tant si creus que pots com si creus que no pots, tens raó»
La de Progrés és creença moderna en què els coneixements pràctics faciliten la vida. Primer vam haver d’admetre la nostra ignorància sobre la natura i observar com els descobriments començaven a canviar algunes coses. Adquirida la confiança en la tècnica, la seva ideologia imposa l’expectativa que les màquines i els invents de la intel·ligència humana ho resoldran tot, i vet aquí que tornem a creure en ídols poderosos, herois que del còmic passen a les pantalles i els trobem convertits en científics una mica xalats però genials, contra la seva voluntat.
Fem una ullada a una pel·lícula benèvola amb l’home valent, al que dona esperances de seguir el camí propi.
Gattaca (1997), pel·lícula dirigida per l’Andrew Niccol,
“No hi ha gen de l’esperit humà”: no som genètica i prou.
Al món de Gattaca l’enginyeria genètica discrimina entre Vàlids i No Vàlids des del naixement. Una mena de maledicció com una plaga de llagosta. Què hi faríem, vostè o jo, si nascuts No Vàlids per imperfectes –tal com ara, sense imaginar res— tenim reservada la porta del servei sense opció a somiar allò que voldríem ser?
Aquest és el nucli de la pel·lícula, i el protagonista, Vincent, troba la manera de fer realitat el seu somni. Com Segismundo? No, que el príncep de Polònia no va poder triar la seva fortuna fins que va saber qui era ell i com devia captenir-se algú entre persones, que no és poca cosa. Vincent va vèncer amb voluntat i valentia, que és sobre-posar-se a les circumstàncies per una idea bona (per una idea ètica: un projecte que a ningú perjudica i tanmateix dona peu a que més gent pugui triar el seu i portar-lo endavant.
Com diu en José Miguel García al seu bloc, Gattaca no és una pel·lícula perfecta però suggereix tantes idees i deixa una petjada tan fonda que l’espectador acaba omplint-ne les imperfeccions.
«La història és allò fet entre molt poca gent mentre tota la resta llauraven els camps i traginaven cossis d’aigua.»
Yuval Harari, “Sàpiens, una breu història de la humanitat” (2014)
La lección de piano, obra de n’Ángel Muriel en exposició permanent a La Dorotea, Almagro.
… … …
Amazon comprarà l’empresa que comercialitza el robot de neteja que de vint anys ençà s’arrossega per terra a les nostres cases: la Roomba.
Pot semblar una aposta sense trellat, però és una decisió estratègica que s’explica per la progressiva generalització de l’internet de les coses. Diuen que la llar intel·ligent és l’última frontera, i la corporació transnacional la vol conquerir.
Tanmateix, si ja sap el nostre perfil consumidor… Què més necessita?
S’obre la porta a poder comerciar amb les nostres dades sense escrúpols per vendre-les al millor postor: tot té un preu —diu el cinisme pràctic— i tot es ven, a les grans superfícies i als encants.
Per això les institucions públiques que haurien de protegir les nostres dades permeten que grans corporacions, mitjanes i petites empreses, ens les expropiïn quan els interessats no les cedim voluntàriament en forma de galetes o cookies acceptades, d’app descarregada gratuïtament o d’enquesta d’opinió que ens suggereix que la nostra hi compta!
Algun dia, per raons d’estat —sempre superiors i exemptes de fiscalització—, seran aquestes institucions les beneficiàries del mercadeig de dades, quan vulguin saber a tot preu quins ciutadans pensen i parlen a casa d’independència, sense anar més lluny…
L’ensarronada il·legal no servirà de prova davant cap jutjat (descobririen el seu joc brut), però sí per començar a construir relats de ficció i paranys als ciutadans sospitosos. Això ja existeix. Es diu investigació prospectiva i Pegasus fa la rematada tècnica cap a la barraca. Però aquesta maquineta és cara de llogar i si t’enxampen quedes ben retratat… o li poses morro i vinguin dies i caiguin pans. En endavant, amb la Roomba que tot ho sent i tot ho xerra, aplaudirem l’enginy de fer-la anar per casa com a espia després d’haver-la pagat de la nostres butxaques. Genial!
Però les alegries no ens arriben soles, sinó per parelles i a vegades per trios.
Sembla que també ha posat ous en altres paners, diversificant-ne les inversions —com ara l’empresa OneMedical—, però sempre mitjançant les noves tecnologies que faciliten la captura de dades sobre els consumidors i usuaris al millor preu —per cessió voluntària o fins i tot inconscient— i l’explotació comercial amb absolutament tota mena de finalitats, declarades o susceptibles de ser incloses a la seva xarxa de socis i compradors espontanis.
Els gegants tecnològics saben com entabanar-nos-hi: propaganda i seducció amb el focus posat sobre el preu i la comoditat, i estratègies de cessió inconscient de dades personals que defineixen el nostre perfil d’usuari i consumidor. La combinació de política comercial de preus tan baixos que arrasen la competència i de coneixement exhaustiu des consumidors, consoliden una posició de monopoli al mercat: el dia que aquests gegants aixequin un dit per apujar preus no trobarem enlloc més on comprar, ni més barat ni més car.
Ara també el mòbil delata els nostres moviments, mitjançant cobertura legal (perquè Hisenda pugui recaptar la taxa Google per serveis digitals, i la taxa Tobin per operacions financeres), o sense (per a investigacions prospectives de les forces de l’ordre contra polítics i ideologies diverses)
Acabem d’assabentar-nos que xarxes socials tan esteses com ara Facebook, Instagram i TikTok poden monitorar el que fan els usuaris de dispositius d’Apple, només clicant sobre un enllaç per obrir-lo. Aquestes aplicacions tenen navegadors propis que els obren per saber-ho tot de l’usuari, contrasenyes incloses. I no demanen l’autorització ni el consentiment perquè no són galetes, convé que no se’n parli, i perquè és una pràctica legal.
«Com es va demostrar en el passat, si és possible que una empresa tingui accés a les dades de manera legal i gratuïta, sense demanar permís a l’usuari, en farà un seguiment. »
Fins aquí tot eren pràctiques innocents i legals per estafar-nos unes dades,
Poder saber-ho tot de nosaltres mitjançant una maquineta que paguem de la nostra butxaca per portar-la orgullosament sempre a sobre és el somni humit de qualsevol tirà.
El Gran Germà de la novel·la 1984 —una més de tantes distòpies que no ens les acabarem— ens acompanya arreu i compartim la nostra intimitat amb ell. És un infiltrat al servei de les grans corporacions privades. Els estats han de fer intervenir un ordre judicial per treure’n queixalada, com ha passat als Estats Units amb el cas de la noia que va avortar il·legalment, o fins i tot comprar tecnologia per aconseguir informació que ni amb autorització judicial es podria permetre, quan actua fora de a llei i no persegueix cap delicte perquè no existeix.
Soc un ignorant digital més, però no desitjo per a les noves generacions una formació digital en totes les bones i les males arts de la tecnologia des de ben petits. Potser serà molt útil en el món futur, si som capaços de remuntar —no dic revertir— la crisi climàtica…
Dom Adams era el Superagente 86, un espia matusser amb tecnologia que ni imaginàvem que pogués existir, després la somniàvem i finalment ara la patim. T’enyorem, Superagent!
També ens caldria formació financera perquè no ens estafin, i ja miren de posar-nos una pedra al fetge de cada u si no som prou hàbils. Fins ara, ens poden acusar d’ignorants, i per tant víctimes irresponsables dels experts que ens col·loques productes financers. Aquesta ignorància em convé força, sobretot perquè no aspiro a obtenir rendiments especulatius del meus estalvis.
Jo vull seguir ignorant de quantes coses s’han fet pensant en el profit del creador o inventor, i no en el de tothom que les faci anar.
Exigim ser-ne beneficiaris, i contraprogramar els algorismes. Jo no en sabré mai, de fer això, però si eduquem les noves generacions en el sentit de la justícia i la dignitat humanes, sentiran el deure moral de canviar el món. Ara com ara, donem-los valors perquè els instal·lin a les seves intel·ligències operatives. Som molts que no podem fer-hi més, però serà prou si ho fem.
Pensem en la ciència ficció quan parlem de distòpies, però al nostre món els fràgils equilibris estan a punt de trencar-se i de portar-nos a la fi d’un model de civilització.
Un relat que podria ser mític si no fos real és el de la conquesta i immediata destrucció de la ciutat de Troia. Ens pensàvem que eren llegendes homèriques fins a la dècada del 1870 quan l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemannva excavar la Troia històrica. Però ens interessa com va ser destruïda una ciutat tan ben defensada de muralles.
Àmfora de Mikonos (segle setè abans de Crist) que representa escenes de la guerra de Troia. Fotografia publicada por Javier Fernández-Giro, al seu bloc.
Després de deu anys de setge, l’Ulisses heroi de la posterior tornada a casa, l’Odissea, va preparar una trampa als troians, que eren molt devots dels déus. Les tropes gregues es van retirar deixant només un cavall de fusta a la platja deserta de naus enemigues amb aquesta inscripció: “Els aqueus en agraïment a Atena per la tornada a la pàtria”. Van ser els mateixos troians que el van fer entrar a la ciutat, creient-lo un regal dels immortals. De la panxa del bou, com diu la rondalla, un grapat d’aqueus amagats van sortir a la nit, van obrir les portes de Troia i l’exèrcit grec va fer la resta.
El sacerdot Laocoont no es refiava del regal i va intentar cremar-lo, però dues serps gegants surten del mar i el maten, fet que acaba convencent els troians de la voluntat dels déus.
Detall del Cavall de Troia, a l’àmfora de Mikonos, entre ambdues nanses.
—Que no li mirarem nosaltres les dents a una cavalcadura que ens entra a l’estable i ens ocupa la casa sencera? Per què no? Que no tenim criteri per saber com és un cavall de debò?
—No volem saber-ne més: és el cavall enviat pels amos i prou. El progressisme —em resisteixo a parlar de l’esquerra, difunta potser en algun combat contra el terrorisme islamista com ara la invasió d’Iraq— fa veure que no en sospita res, que no hi ha res de sospitós en allò que fan les dretes i encara més defensen —hi comparteixen agenda, ideari i objectius, qualsevol sigui el catecisme més o menys integrista.
De la màquina esperem exactitud —fins i tot algun miracle—, i no reparem en la idea que conté i que viatja a dins seu. Tota màquina és un cavall de Troia i, rere el cavall… la cavalleria.
L’exèrcit és una tecnologia molt provada en el laboratori social, i se l’ha volgut presentar com a solució als problemes de convivència mitjançant el que millor hauria de saber fer: la guerra —qui guanya s’ho queda tot… allò que no hagi perdut guanyant—. Fet per conquerir i per defensar, l’hem imposat unes condicions ètiques per fer la guerra justa i neta que ara i adés se’ns hi torna, agreujat. La tecnologia de la diplomàcia i del tractats entre estats i blocs d’estats del món diu relegar la guerra a l’últim dels recursos, però sempre hi és, a punt d’empastar amb llevat. Els interessos materials no sempre es poden defensar obertament sense moure escàndol, i aquí la propaganda i el complex industrial-militar-mediàtic fan el paper brut però blanquejat.
L’exèrcit entrena soldats perquè obeeixin i no es facin preguntes, i autoritari els programa una disciplina i uns sentiments d’orgull i companyonia que donen sentit a les seves noves vides. A Occident ens sembla una perversió deshumanitzada el que fa el gihadisme islàmic, la guerra santa, quan aquí fem anar tècniques semblants
—Qui vol un exèrcit democràtic i ineficaç? O soldats que no sàpiguen matar perquè no han estat entrenats com cal?
«La guerra no pertany a l’esfera ètica, sinó a la natural, i pretendre “moralitzar-la” és un dels fraus més grans d’una teoria ètica. Pegats com ara la prohibició d’armes químiques o les convencions sobre el tracte als presoners són necessaris per “humanitzar” la guerra, però contribueixen a mantenir el sofisma que la guerra pot ser humanitzada.
Tot indica que l’esfera ètica encara no s’ha implantat, i que emergeix amb excessiva freqüència el món selvàtic del qual venim, amb la seva valentia, que és una fera difícil de moralitzar.»
José Antonio Marina. Anatomia de la por. Un tractat sobre el coratge. 2007
Adés i ara, la força militar empeny la societat cap a una disciplina casernària. Ho hem viscut personalment en el curs de les nostres vides envellides, i encara hi ha partida fins l’autodestrucció climàtica programada.
A la novel·la Starship Troopers (1959), d’en Robert A. Heinlein, les democràcies occidentals havien caigut víctimes d’una pèrdua de valors: com que no calia cap més esforç que anar a votar, els ciutadans es van tornar sobre protectors i van rebutjar el càstig, un bon brou de cultiu perquè florís la criminalitat i que demanava a crits un ordre imposat.
Però a la nova societat, la Federació Terrana, escull democràticament un líder global. Tots els civils allistats durant dos anys al Servei Militar Federal esdevenen ciutadans amb dret a vot. La ciutadania es guanya amb voluntat de sacrifici tot i que els despreocupats pels interessos comuns conserven les llibertats civils.
La lliçó que en podem treure és que els drets (també el de decidir) i les llibertats no estan garantits, sinó que s’han de defensar constantment, conscients de qui paga el preu de perdre’ls.
Ho veurem a 019 LGC /2.01 Amenaces: L’Espionatge polític i la Democràcia, però abans permeteu fer estada en un episodi protagonitzat per Cleofàs, Cojuelo i quatre estrangers.
UN ACUDIT D’ENGINY ESPANYOL, AMB UNA DOSI D’ORGULL FERIT I VENJAT
No sé jo si al 1641 ja s’havien inventat els acudits que comparen les actituds dels estrangers amb les dels espanyols. Sí que saben aquest que diu que eren un francès, un anglès i un alemany (o rus, o italià, segons la broma) i un espanyol que sempre resulta ser el més enginyós. N’Eugenio (1941-2001) el contava amb molta seriositat, perquè un acudit no deixa de ser una tècnica de representació de perjudicis davant del públic, per compartir-los. Això va fer en Luis Vélez, l’autor d’en Cojuelo, explicar-nos un d’aquesta llarga sèrie, un que diu així:
Cleofàs i Cojuelo acabaven d’arribar a Toledo volant des de Madrid, i es presenten en una posada. Demanen per dinar, però no hi ha taula lliure i s’asseuen a la taula d’uns comensals estrangers, i xerren mentre esperen l’àpat.
«El italiano preguntó a don Cleofás que de adónde venía, y él le respondió que de Madrid. Repitió el Italiano:
—¿Qué nuevas hay de guerra, señor Español?
Don Cleofás le dijo:
—Ahora todo es guerra.
—Y ¿contra quién dicen? —replicó el Francés.
—Contra todo el mundo —le respondió don Cleofás—, para ponerlo todo él a los pies del Rey de España.
—Pues a fe —replicó el Francés— que primero que el Rey de España…
Y antes que acabase la razón el Gabacho, dijo don Cleofás:
—El Rey de España…
Y el Cojuelo le fue a la mano, diciendo:
—Déjame, don Cleofás, responder a mí, que soy español por la vida, y con quien vengo, vengo; que les quiero con alabanzas del Rey de España dar un tapaboca a estos borrachos, que si leen las historias de ella, hallarán que por Rey de Castilla tiene virtud de sacar demonios, que es más generosa cirugía que curar lamparones.
Los extranjeros, habiendo visto callar al Español, estaban muy falsos cuando el Cojuelo les dijo:
—Señores míos, mi camarada iba a responder, y a mí, por tener más edad, me toca el hacerlo; escúchenme atentamente, por caridad. El Rey de España es un generosísimo lebrel, que pasa acaso solo por una calle, y no hay gozque en ella que a ladrarle no salga, sin hacer caso de ninguno, hasta que se juntan tantos, que se atreve uno, al desembocar de ella a otra, pensando que es sufrimiento y no desprecio, a besarle con la boca la cola; entonces vuelve, y dando una manotada a unos y otra a otros, huyen todos, de manera que no saben dónde meterse, y queda la calle tan barrida de gozques y con tanto silencio, que aun a ladrar no se atreven, sino a morder las piedras, de rabia. Esto mismo le sucede siempre con los reyes contrarios, con las señorías y potentados, que son todos gozques con Su Majestad Católica; pero guárdese el que se atreviere a besarle la cola; que ha de llevar manotada que escarmiente de suerte a los demás, que no hallen dónde meterse, huyendo de él.
Los extranjeros se comenzaron a escarapelar, y el Francés le dijo:
—¡Ah, bugre, coquín español!
Y el Italiano:
—¡Forfante, marrano español!
Y el Inglés:
—¡Nitesgut español!
Y el Tudesco estaba de suerte, que lo dio por recibido, dando permisión que hablasen los demás por él en aquellas cortes. Don Cleofás, que los vio palotear y echar espadañas de vino y herejías contra lo que había dicho su camarada, acostumbrado a sufrir poco y al refrán de «quien da luego, da dos veces», levantando el banco en que estaban sentados los dos, dio tras ellos, adelantándose el compañero con las muletas en la mano, manejándolas tan bien, que dio con el Francés en el tejado de otra venta que estaba tres leguas de allí, y en una necesaria de Ciudad Real con el Italiano, porque muriese hacia donde pecan, y con el Inglés, de cabeza en una caldera de agua hirviendo que tenían para pelar un puerco en casa de un labrador de Adamuz; y al Tudesco, que se había anticipado a caer de bruces a los pies de don Cleofás, le volvió al Puerto de Santa María, de donde había salido quince días antes, a dormir la zorra.»
o 0 o
Cojuelo és tan humà com nosaltres, i reprodueix el prejudici de la caverna col·lectiva del moment —“que soy español por la vida y con quien vengo, vengo”—, i com a tal s’envaneix que el rei d’Espanya tingui poders contra els de la seva estirp, la diabòlica: “tiene virtud de sacar demonios…”
—Que és ximple, o s’hi ha tornat?
—Només està abduït per la visió compartida. Als discrepants locals que no comparteixen caverna i als estrangers que s’ho miren de fora estant, bastonada sense ni haver dit res, perquè ja se sap que són enemics.
A més, Cojuelo mira pel negoci de les ànimes perdudes, i aquí els grans de sempre —siguin Grandes de España, Prelats de l’Església o Experts i Elits del Món— són una fàbrica d’errors del Sistema, que empenyen els pecadors a cabassos cap a l’infern. Per això, “hasta los demonios celebramos sus grandezas”.
Eugenio Jofra i Bafalluy (1941-2001), Eugenio
o 0 o
Hi ha punts de l’honor que millor no tocar, perquè es disparen automatismes que passen per assenyats quan només són errors d’aprenentatge.
I passen els segles, però persistim en l’error perquè ens hi sentim representants en el nostre fur intern personal i col·lectiu en bucle.
La ballarina i espia Mata Hari, a la fitxa que li va obrir la policia en detenir-la el 1917.
… … …
Aquesta amenaça ens portarà a parar atenció a la situació política catalana en el context espanyol.
La Democràcia és una tècnica de convivència compartint el poder entre els que n’han de patir els efectes. Ja hem vist com el projecte polític de la mesura (enfront dels excessos i abusos) va canviar de mans —per art de filosofia— al segle cinquè abans de Crist. D’aleshores ençà, la democràcia ha desaparegut i tornat a aparèixer com el Guadiana, i sempre en precari equilibri, perquè no la podem donar per garantida.
El meteoròleg i mecenes Rafael Patxot deia que Catalunya va patir dues invasions, la del 1936 i la del 1939, que van provocar dos exilis cap a Suïssa, tot fugint primer uns de la repressió anarquista i després uns altres de la franquista.
Com li passava a les descregudes democràcies de Starship Troopers que hem vist, Suïssa encomana la seva ànima al Capital i es permet una bona vida i una bona democràcia. I no paga cap exèrcit perquè la bossa no té enemics que li vulguin mal… si més no en aquest ordre establert.
«Els suïssos bàsicament mengen formatge i voten. Espanya mai serà com Suïssa.»
Quim Torra. El quadern gris (2018)
La tècnica democràtica per excel·lència és el consens parcial però majoritari al voltant d’uns valors, entre els quals és primer i més compartit ha de ser el de revisar-los i actualitzar-los per consens, no tolerant els intolerants populistes que es voldrien carregar el procediment del consens amagant els interessos dels poderosos amb exaltació identitària nacionalfeixista.
A algunes democràcies que es volen dir plenes els passa que fan servir tècniques autoritàries i se n’amaguen les vergonyes. El llenguatge té aquestes prestacions d’origen: posa nom i la cosa existeix; no li’n posa, i no existeix; també li canvia el nom i la cosa es transforma. Però tan sols són trucs de màgia. La realitat és o no és al marge del “seu” nom, que és nostre perquè li donem nosaltres.
Qui presum, fa fum.
Dime de qué presumes y te diré de lo que careces
Els hi surten acne adolescent i grans de joventut (corrupció política), i pústules purulentes d’envelliment prematur (clavegueram de l’Estat que treballa secretament i il·lícitament a l’interior dels poders) sense haver donat proves de maduresa: mecanismes preventius i sancionadors per evitar acne, granellada i pústules.
La mentida és una tècnica vella-revella. Tothom la fem anar alguna vegada i resulta necessària per a conviure-hi, però
…si surten mentides del cor de la bèstia que ens vol tenir espantats, i
…si els mitjans de propaganda s’encarreguen de viralitza-les i de no desmentir-les quan es demostren falses, i
…si ningú fa res per restablir la veritat i els nostres drets a viure dignament, aleshores estem en una democràcia intoxicada d’autoritarisme en camí d’esdevenir una autocràcia formalment democràtica. En Josep Borrell faria ben fet de desinfectar-la.
«El caso de Tamara es uno de los muchos alardes punitivos con que el Estado ha respondido al último ciclo de movilización social.»
Jonathan Martínez, periodista de El Público, 20.07.2022
Ara fins i tot les noves tecnologies els ofereixen en safata el cap de l’enemic polític amb un sol clic: cal només pagar el preu —que deia n’Alfredo Rubalcaba enllà pel 2017—, i els instruments del Poder el paguen gustosos.
L’advocat i espiat Gonzalo Boye ha explicat el problema que significa l’espionatge polític en general i el cas Catalangate en particular.
En democràcia, judicialitzar la política és un error, i espiar els polítics encara més gran. Són dues anomalies sistèmiques d’un estat espanyol que fa la guerra bruta als que considera els seus enemics, els independentistes.
Els telèfons mòbils formen part de la vida de cada persona, i per això són també l’objectiu dels aparells repressius de l’Estat. Es poden crear casos falsos a voluntat i generar enrenou mediàtic, com ara fa dos anys el cas Volhov a partir del contingut del mòbil del doctor Alay, espiat amb Pegasus.
«Pegasus, digui el que digui la publicitat, no ha estat utilitzat per perseguir delinqüents, sinó per espiar els opositors polítics.»
Amb Pegasus s’ha fet espionatge polític i no investigació d’un crim autoritzada per un jutge perquè
no s’ha trobat res d’il·legal
cap dada així obtinguda pot incorporar-se a un procés penal
l’objectiu és destruir la reputació dels enemics espiats
L’espionatge polític és una línia vermella que un estat democràtic no pot traspassar sense deixar l’adjectiu a la gatera. És un arma il·legal, immoral i molt perillosa, perquè farà volar pels aires el sistema que vol defensar.
Han decaigut els drets al secret de les comunicacions i a la intimitat, tant dels polítics espiats com dels advocats que els representen i els de tots que s’hi hagin relacionat.
A mitjans d’agost la portaveu d’Interior ha expressat la postura contundent de la Comissió Europea en defensa de la informació personal, la seguretat dels periodistes i la llibertat d’expressió quan s’ha detectat un cas d’espionatge selectiu contra polítics… a Grècia!
Res a veure amb el crim organitzat. Però havia callat davant el cas massiu contra polítics independentistes catalans, a Espanya, i ara la declaració europea no és prou creïble.
A l’engròs o al detall, l’espionatge polític és un delicte, un símptoma de dèficit democràtic i una falla sistèmica perquè
Involucra serveis d’intel·ligència —com sempre—, però també els tres poders de l’estat: algun jutge, polítics al govern i polítics a l’oposició parlamentària
ningú no s’atreveix a investigar els fets fins a les últimes conseqüències, sense que sorgeixin cortines de fum
s’han carregat l’última línia que separa un Estat democràtic d’un de totalitari en el qual la fi justifica els mitjans.
la falta de cultura democràtica fa que els exabruptes totalitaris no grinyolin a molts
el sistema no es recuperarà amb pegats, sinó que s’haurà de refer de nou per tal de viure en una democràcia sense additius gramaticals.
«En definitiva, a les democràcies els passa com als drets humans: no hi caben ni les equidistàncies ni les matisacions.»
Per raons d’estat com ara impedir violentament que s’expressi la voluntat popular, reprimir-la o espiar-la, la nació catalana (formada per qui vulgui sentir-se’n part) desitja esdevenir un estat propi, per modernitzar la pròpia comunitat de veïns, no qualsevol col·lectiu per sota de la Humanitat: ni nacionalcosmopolita com ara Espanya (encantada d’anar pel món cantant Yo soy españó, españó, españó...), ni nacionaltecnopolita com la Xinamèrica (que ens manté entretinguts amb enginys amb què vigila els nostres moviments), ni nacionalfeixista com la Rússia de Putin (que vol fer gran la raça eslava, dipòsit de virtuts que el món occidental ha perdut).
Catalunya vol ser un metavers amb nom propi a l’Univers polític global. Un vers lliure dins un república europea sobirana.
Recordem l’episodi dels estrangers i els espanyols, d’on ve l’aporellisme popular, i convindrem que Eugenio tenia més gràcia explicant l’acudit.
Però si no sou estrangers, ni polítics, ni independentistes, no us desanimeu, que també en tindreu el vostre minut de glòria. Ho veiem a L’espionatge domèstic.
El magnat del triler de milions, que li deia jo a l’Elon Musk, ha creat Neuralink per produir implants que connectin el cervell humà amb ordinadors.
És emprenedor i té diners per invertir en recerca, res de dolent ni d’estrany, només que el seu joc és massa arriscat per nosaltres, homes i dones del cap dret que aviat el portarem cot abans de perdre’l. I si nosaltres el perdem, no cal dir a quin cistell aniran a parar la resta d’éssers vius, absolutament inútils després de desvetllat el respectiu genoma per si té cap ús en planetes per colonitzar…
Jaume Sisa i Quimi Portet canten Homes i Dones del cap dret en concert a l’Auditori de Barcelona, 1 de juliol del 2014.
Tot al voltant d’en Musk li diu que hi inverteixi, que és el negoci del futur. Visionaris i multi-rics com ell han fundat la controvertida Singularity University el 2008 a les instal·lacions de la NASA a Califòrnia i finançada, entre més, per Google i Microsoft.
Vinyeta d’Ot el Bruixot, publicada a Cavall Fort, per Picanyol
Què hi fan? S’esperen activament el moment que un ordinador iguali la intel·ligència humana, i de seguida la superi. En això semblen una secta d’il·luminats, però movent les peces sobre el tauler amb tot de diners. Un joc del Monopoly futurista.
Com més se’ns acosta aquest moment, en el termini de les nostres vides, més preocupació manifesten científics que hi treballen.
Un dels inversors diu que en la nostra dècada els ordinadors emularan el cervell humà en capacitat de càlcul, i tot seguit es desenvoluparà el programari perquè esdevinguin intel·ligents.
—Que podrem conviure amb una espècie tan intel·ligent al mateix planeta? Perdut el protagonisme humà, per evitar quedar-nos despenjats sense un paper en la superproducció, ens farem immortals, d’aquests que no te’ls treus ni amb aiguarràs.
—És clar, replicarem el cervell humà i ens el portarem al cap d’un robot d’ultimíssima generació, o al núvol ple de ments escapçades —sense autoconsciència— o fins i tot conscients de la pròpia identitat:
«Podríem fer una còpia de seguretat de nosaltres mateixos. Aquesta còpia podria posar-se dins un robot hominoide. O podríem prescindir de tenir un cos físic i enfilar-nos al núvol, assolir una superintel·ligència i anar a la velocitat de la llum a qualsevol lloc on arribés internet, sigui el planeta terra o un altre planeta que les màquines haguessin colonitzat prèviament. … fent realitat el que prometen les religions: la vida al cel (el núvol) després de la mort biològica.»
Això sembla el tràiler d’una superproducció hollywoodenca que renovarà el gènere de la ciència ficció, com en John Ford va renovar el del western —la frontera inaugural americana— el 1962. Necessitarà un títol digne i a l’alçada del repte. Vet aquí la meva proposta:
“El super-ordinador que va matar Singularity Plus”
Jo no sé si complirà la seva amenaça, però ha tingut la fatxenderia d’anunciar-nos un ultimàtum. Un futur sense humans a la Terra, potser tot d’esperits ennuvolats sense transformar en nova font d’energia per tot de voluntats obstinades en replicar-se per sempre més. Quin horror! No assistiré a la pre-estrena per a vips, jo.
El filòsof Antonio Diéguez, en una entrevista per a Ethic, opina que després de bolcada la ment a una màquina per evitar la mort anunciada, ja no serem organismes vius sinó màquines super-intel·ligents. I tampoc no sap veure el sentit a una vida eterna on ni la pròpia identitat —allò que volem preservar, oi que és això?— es mantindria intacta a llarg termini, i que ens obligaria a colonitzar altres planetes o deixar de reproduir-nos al nostre.
Un altre carreró sense sortida que acaba decebent.
Dibuix de Raúl Camañas, publicat a La Vanguardia. Inspirat en la pel·lícula de John Ford ‘L’home que va matar Liberty Valance”
Però la intel·ligència humana no es transferible, perquè els essers humans tenim una vida mental única, arrelada biològicament i intangible que a vegades es pot simular amb una màquina però que no es pot reproduir.
“Es el significat, no l’expressió, el que fa única la ment.”
Neil Postman, Tecnòpoli (1994)
Per això no em preocupa si la robota i ciutadana saudita Sophia —que ja coneixerem més endavant— dona conferències pel món, perquè a preguntes compromeses només respondrà amb banalitats, i per això ja tenim els polítics. Res de nou. Em preocupa només que tingui una cort de llagoters que la segueixen pel món —com la deessa Fortuna, d’en Cojuelo, a Amenaces i Distòpies: Sofia— uns perquè és curiosa, entretinguda i té dret a ser escoltada (recordem que té forma de dona, i que li han concedit graciosament drets humans… mentre se’ls neguen, paraula i drets, a les dones de debò, a l’Aràbia i arreu), i uns altres, els seus managers, perquè l’entrenen per substituir-nos a mitjà termini. Som productes amb data de caducitat si no podem ser alguna cosa més, incorporar algun valor afegit. Jo intueixo quin pot ser, i me’l reservo per la darrera entrega.
N’Antonio Diéguez creu molt convenient esbrinar els interessos de tota mena rere les grans promeses, per no perdre’ls de vista i detectar perversions evitables. Neil Postman confiava en l’educació com a tècnica per a detectar estupidesa, i José Antonio Marina com a entrenament en el hàbit de la valentia. Ja ho veurem a l’última entrega (l’educació) del tercer i últim capítol (el regal de viure).
Si amb la utopia arriba la reacció, podem pensar on ens porta la voluntat de mostrar els errors imaginaris.
La imaginació humana és capaç de produir malsons. A mi em sembla que fer realitat tots els meus somnis (o els teus, o els de tothom) és un malson per als altres que no hi somien el mateix. Aquest és el missatge optimista de Tecnòpoli per vendre felicitat a preu d’objectes i d’experiències com més va més comunes.
Repassaré algunes distòpies tretes de la literatura i del cinema
Juli Verne a Els cinc-cents milions de la Begun (1879), ens explica com dos homes hereten una fortuna. Amb la meitat de la herència, un construeix una ciutat pròspera i moderna, per proporcionar comoditat als éssers humans, mentre que l’altre construeix una fortalesa plena de secrets on s’ideen armes de destrucció.
Grup de treballadors esmorzant enfilats dalt d’una biga en un gratacels en construcció a la ciutat de Nova York (1932), fotografia de Charles Clyde Ebbets publicada aleshores pel New York Herald Tribune, i avui manta vegades reproduïda.
Podria ser la ciutat de l’hereu filantrop. Amb aquesta imatge, els tecnòcrates volien disfressar els efectes de la Gran Depressió als Estats Units amb una escena optimista, com d’estudi a cel obert: els treballadors xerren i fumen a punt per esmorzar. A hores d’ara, la foto ha esdevingut una icona que vincula intencionadament progrés econòmic i social.
En Xavier Orteuhi veu un clar intent de fer-nos creure que el creixement econòmic resoldrà les desigualtats socials. És allò del govern tècnic, o dels tècnics, sense ideologia política al darrere.
Però a mi em recorda també un Últim Sopar de companys i amics, amb el fotògraf en el paper central absent. De fet, la foto s’ha considerat anònima fins a començaments del segle XXI. Com el quadre de Leonardo da Vinci ens el recorda, i com l’ha vist na Josepa Toldrà tot fluint energia:
Força fluídica, de na Josepa Toldrà, mèdium i artista (Cabrera de Mataró, 1880-1959)
De la banda de l’hereu misantrop tenim la ciutat de Gotham, que el Jòquer vol conquerir i Batman, el cavaller d’Arkham, intenta impedir-li-ho.
Gotham com a model de ciutadella fortificada i cobejada pels malvats.
La pel·lícula Blade Runner (1982), de Ridley Scott, especula amb la identitat personal, la memòria, els records emmagatzemats en una pròtesi externa, la temporalitat de la vida. Tot amanit amb una estreta convivència d’humans i androides.
És un món deshumanitzat, on les persones han perdut l’instint de viure (el seny) i els replicants o còpies de persones d’un sol ús al servei dels humans acaben rebel·lant-se contra els opressors que els han reproduït sense sentiments. Si el model eren els humans despullats d‘ambigüitats i contradiccions, els replicants encara actuen amb un bri d’esperança i una mica de seny.
La seqüela ‘Blade Runner 2049’, de Denis Villeneuve (2017) presenta una futura ciutat de Los Ángeles superpoblada però sense interaccions socials, una societat individualista portada a l’extrem.
La convivència amb androides arribarà quan produir-ne generi molts diners a un cost molt baix, opina en Jordi Vallverdú en una entrevista recent a Vilaweb. Primer han de semblar-se molt als humans perquè siguin acceptats, però sobretot hem d’evitar de passar-los el que no ens agrada de nosaltres perquè no és motiu d’orgull: els haurem d’ensinistrar nosaltres fent-nos aprenents d’aplicacions, metaversos i novíssimes tecnologies, però fent una reflexió a fons del que és desitjable, per què i per a qui.
Avui les empreses privades prenen posicions en la carrera de l’exploració espacial, apta només per als molt molt rics. Per exemple, Elon Musk és a punt d’esdevenir el primer trilionari –una mena de triler dels milions 😉—, algú molt perillós per a tots perquè pot decidir massa coses.
Executiu calculant el cost de la sortida de la crisi. Dibuix de El Roto, a qui agraeixo la col·laboració
«Com sempre, hi haurà una elit que tindrà el control de tot plegat. També hi haurà uns interessos corporatius que entraran en joc i, només si els interessa, es consultarà la gent.»
«Qualsevol tecnologia trencadora costa diners, i les que milloren les capacitats humanes produiran una casta social que hi podrà accedir i una majoria de gent que no. Però això ja passa ara, la falta d’equitat ja hi és, el perill és que amb la robòtica es pot crear una nova casta de super-rics.»
Jordi Vallverdú, entrevistat per a Vilaweb el 08.05.2022
Com es finança aquesta tecnocràcia distòpica i autoritària? Amb propaganda –vivim en el millor món possible— i publicitat constant que rebem a la carta a les nostres pantalles perquè hi ha robots que segueixen les engrunes de galetes que deixem a la xarxa, i les tracten a l’engròs amb la recepta big data. És el futur que potser no hi serà, si abans perdem el control del clima i de tots els ecosistemes vinculats que ens envolten.
La publicitat és a tot arreu i interfereix en la nostra quotidianitat
Ja hem perdut bona part de la nostra privacitat donant-li la nostra informació personal a companyies privades, inconscientment i sense cap control.
Per al crític de la cultura i teòric de l’ecologia dels mitjans, Neil Postman (Tecnòpoli, 1994), la publicitat és més efectiva quan és irracional. L’anunciant no necessita conèixer les bondats del seu producte sinó quin mal té el comprador, i el publicista fa que el consumidor se senti valuós enlloc de fer valuós el producte.
Ciutadà Kane, pel·lícula dirigida i protagonitzada per l’Orson Wells (1941)
Tecnòpoli busca desesperadament una font d’autoritat, i la troba en la idea d’objectivitat estadística. Es fan estadístiques per raons sociopolítiques que s’amaguen sota l’etiqueta de “recerca científica”. Arribem així als sondejos d’opinió, que no aporten coneixement –moltes vegades les preguntes se formulen per a confirmar prejudicis—, però poden utilitzar-se com a guia per les polítiques públiques —desviant així la responsabilitat de les decisions a una voluntat tècnica superior, quasi divina.
El problema no són les tècniques que hem creat a dojo i que ens han fet culturalment humans, sinó l’adoració acrítica d’unes que impediran la possibilitat de crear-ne d’altres. L’objectiu totalitari de Tecnòpoli és convèncer-nos que no hi ha alternativa al millor dels mons possibles.
Entre els ordres imaginaris que deia en Yuval Harari abans d’esdevenir ordres establerts, n’hi ha de pensats només per il·lustrar com podria ser una societat futura. La imaginació humana és fèrtil i ha exposat literàriament utopies carregades de bones intencions i distòpies que els fan de contrapès. Al capítol de les amenaces en parlem d’algunes distòpies perverses, que ens fereixen l’ànima.
Utopies i distòpies busquen un ordre perdurable, i proposen camins per arribar-hi.
Sofia, la utopia inaugural del nostre món occidental
En el trànsit de l’època homèrica, èpica per definició, a la democràtica de l’Atenes del segle cinquè abans de Crist, està en joc la construcció de la polis, una tècnica de convivència basada en una altra tècnica de comunicació i generació de confiança que és el llenguatge.
L’ideal de mesura construeix la polis,
«mesura tanto en las relaciones horizontales entre los ciudadanos como en las verticales con los dioses.»
Juan Manuel Aragüés, Líneas de fuga. Fundación de Investigaciones Marxistas, 2002
Aquí uns amics organitzant un pilar casteller per conèixer a si mateixos. Agraeixo la imatge a la Nami Nishikawa, la seva autora.
La filosofia és un procés per produir ideologia —una tècnica per crear idees— que reprodueix els interessos de l’època.
La filosofia platònica és l’intent més ferm de fer miques el procés democratitzador a què s’arriba al segle cinquè a Atenes.
A la cultura heroica i èpica dels segles setè i sisè abans de Crist, la desmesura, l’excés i la manca de responsabilitat definien l’heroi. D’aquella època homèrica ençà, hi havia hagut una reculada del poder aristocràtic en la política, en la societat i en la cultura.
Plató i Sòcrates representen la reacció aristocràtica enfront del procés atenenc i l’ideal comunitari de mesura.
Plató i Sòcrates buiden la idea de mesura de la seva càrrega democratitzadora i hi inoculen el virus aristocràtic. La saviesa és a l’abast només d’uns quants la virtut dels quals els predisposa; per a la resta romandrà velada. Això és una argúcia dels poderosos de la societat per justificar el seu poder
Cada home ha d’adoptar la mesura per no sobre-passar els seus límits, els que marca la seva virtut, la que li pertoca en l’ordre social imaginat que es vol establir. Quan diu Sòcrates que ens hem de conèixer a nosaltres mateixos no està proclamant la bondat del autoconeixement com a part del programa que porta cap a la Veritat, sinó com a eina utilitària, una tècnica amb ideologia i agenda pròpies: autoconsciència per assolir l’autocontrol que ens mantingui dins dels nostres límits. El poder resta restringit a qui té la Saviesa per la pròpia constitució humana, per la seva virtut.
Els grecs antics creien en oracles que es deixaven interpretar lliurement. Les ambigües paraules de les pitonisses expressaven bocins de les divinitats, i resultaven o no profètiques. Ho veurem aviat, amb motiu de l’educació.
Piula el Pau la pau al peu del pou 