009 La senyoreta Contxi

Avui fa 41 anys la senyoreta Contxi, i qui més qui menys li donem el dia de la manera que ens abelleix. Se’ns ha fet gran, i en tots aquests anys l’han volguda mantenir casta els mateixos que l’havien desflorat per allò dels compromisos amb els creditors, de la modernitat, de l’estabilitat de tot plegat i pressupostat… Un cas més de abús parental al si de la llar familiar. Fets antics per no oblidar, de tant verge com la pretenien.

Ara no li tirarem floretes (Guapa!, Bufona!), que una altra cosa li convindria més: que uns pretendents seriosos la portessin a l’altar, un d’estimat nuvi i un altre de pare estimat, perquè la Contxi envellís amb glòria de matrona envoltada de fills i néts, que mai no arribaran. La maternitat, una feina fora de casa, sortides de cap de setmana amb la canalla al cotxe, estudis universitaris en línia, un canvi d’imatge, companys de ioga (Bu-bu i l’ós Yogui, compiyoguis a Yellowstone), un estil de vida més actual… Per no voler instruir-la, ni llengües li han ensenyat a la Contxa; li havien dit que podia aprendre les que se senten a través de les parets de les habitacions del casalot on viu, però la por que arribés a entendre-les va fer que ara només parli l’única llengua necessària. I per alguns, fins i tot la justa.

El dia 15 de juny del 2019 es va constituir el nou consistori barceloní, el de la nostra ciutat. Dia de discursos buits i de missatges més o menys entenedors. De les paraules que vaig sentir de la plaça de sant Jaume estant, enmig de l’apassionada cridòria que entre tots hi deixàvem anar (Colau és un Frau!) recordo el canvi de llengua al castellà del primer tinent d’alcalde i president del grup socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores no podia dir quant de temps va durar ni què deia: m’havia semblat etern, i només podia recordar que el Collboni va aprofitar per dirigir-se en castellà amb voluntat d’espanyol als llatinoamericans immigrants que hi viuen (a qui, si no?). El missatge es perdia a les goles obertes que s’empassaven el fons… mentre la forma quedava entre les dents, com els pinyols. Ara sé què va dir i com. Dels 16 minuts de discurs (entre 1:14:00 i 1:29:50), en va dedicar si fa no fa un al castellà (de 1:16:20 a 1:17:15) per mostrar complicitat amb Espanya, i 10 segons a l’anglès (de 1:17:15 a 24), per exhibir capacitat a la resta del món.

Barcelona com a pont de solidaritat amb la resta d’Espanya i amb Amèrica Llatina, com a capitalitat literària en espanyol i també global en anglès. En només un minut. Durant els 14 restants, el Collboni feia servir el català com a llengua vehicular, però no li reconeixia cap valor pràctic… Sorprenent.

Temps era temps que el Papa de Roma sortia al balcó i es dirigia a la ciutat i al món amb la mateixa llengua franca, el llatí. Urbe et orbe. Avui les llengües avancen que fa goig, i ja les hem jerarquitzades en una escala: al català li toca la del servei, com a llengua pagana, de pagès. Potser en Collboni se’n fa ressò. En català, va dirigir als servents paraules curioses: ara és temps de metròpoli (la sobirania d’avui) i no de replegament identitari (el temps vell); la co-capitalitat d’Espanya… , i va acabar el discurs amb unes d’encriptades: competir globalment, cooperar localment. Potser “temps de sostenibilitat”?

Al cap de 5 mesos, el Secretari general del PSC, senyor Iceta, es despenja als mitjans amb tirolina per parlar-nos de flexibilitat també de les llengües, unes de més flexibles que d’altres més rígides, com si unes fossin joncs a la vora d’una riera i altres pal d’un paller en construcció.

El nou argument expiatori serveix per receptar a l’escola catalana una immersió lingüística ribotejada (rebregada a ribot), perquè la immersió és el camí, no l’estació final, que ens diu l’expresident Montilla. El PSC considera elàstic i flexible el dret lingüístic dels que vivim i treballem a Catalunya a conèixer i fer servir la llengua pròpia del nostre país. Tanta flexibilitat els ha portat a treure de la seva pàgina oficial tota referència a la immersió i a la llengua.

Què ha passat perquè sigui vergonyant de defensar-la, ara?

Que potser el català representa el fals problema de convivència que detecten de Madrid estant?… Que s’han begut l’enteniment?

Doncs, ja és trista manca de valentia haver de renunciar a principis tan republicans i revolucionaris, com ara un únic model de societat i l’igualtat d’accès al coneixement…!

Esclar, un jonc vincla amb els cops de vent… perquè això s’espera d’un jonc. El català ha de vinclar i cedir pas al castellà a Catalunya per fer sostenible l’espanyol en un ecosistema com més va més competitiu. Diguem que algú ha triat per nosaltres la llengua que ens representarà davant del món. Es per això que es vol la unitat d’Espanya: per portar endavant un projecte únic sense la participació cultural i nacional de qui només s’espera que en pagui la factura.

I per això, els autoanomenats progres han acabat encarcarant posicions, ara també en matèria de llengua. Surten a caçar vots identitaris espanyols i han fossilitzat el missatge. No volen saber que, quan no es combat els valors de les dretes, les dretes guanyen.

Ben vist, amb tot de majordoms que comuniquin els delers als servents en la seva llengua pagesa pel casalot, no li cal res més per ser obeïda, senyoreta Contxi!! Oi…?

La Moños, pel·lícula de Mireia Ros, protagonitzada per la Julieta Serrano (1997)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s