008 Tarde de toros

Bienvenido Mister Marshall, pelíciula dirigida por Luis García Berlanga (1953)

En Vistalegre, La Plaza, todo a punto para comenzar. A las cinco de la tarde. El público sentado o buscando su acomodo, las mujeres arriba del tendido: sólo cigarreras con sus canastillas de labores y horteras con sus cestas de fruta suben y bajan las gradas en busca de clientes.

La banda ejecuta un pasodoble a ritmo de paso ligero, para sacudir la modorra del respetable.

En el palco de autoridades, endomingadas y engominadas, echan humos habanos y caliqueños el señor alcalde (que lo es porque sus vecinos de palco han querido que lo sea el vecino, o algo así), el señor cura (de negro sotana, y al que le suda la calva bajo la mecha monocapa de pelo), el señor juez (de negro toga hasta la puñeta), el señor veterinario (de negro ala de mosca, que fiscaliza la buena salud de las reses que se lidian, a criterio fecal o de sus heces) y la pareja de guardias civiles (de verde oliva, cuyos tricornios brillan con destellos de negro charol). Presiden la tarde de toros negros tizones el Gobernador Civil de la cosa pública (de negro teñido, el pelo) y su señora la Gobernadora (de negro procesional, con peineta i toquilla)

Como buen Presidente de festejos, al Gobernador le preocupan la paz y la convivencia cívicas dentro y fuera de la plaza, pero lo que realmente le quita el sueño es dar espectáculo, allá donde convenga. Por eso le ha encargado al empresario taurino Sexto de la saga de “Loborbone” una fiesta con los más bravos ejemplares de la mejor ganadería. Con soberano juicio, el Sexto propone la Catalana de Fires i Firetes, y que el festejo se celebre en modo “sobrao patrio”, es decir, sin peto de protección para los caballos de picadores y errejoneadores, para darle emoción a su público que lo es.

A una señal del Gobernador, la banda acaba de ejecutar pasodobles y se hace el silencio, casi corpóreo. Los presentes callan, los ausentes… ay, ¡nadie se acuerda de ellos!, y todos esperan la orden de que comience la tarde de toros.

Otra discreta señal, y la corneta ataca el toque de salida del astado. La radio y la televisión muy-mucho-españolas alaban las grandezas del ganado que se va a lidiar: Más de 500 quilos ¡en canal!,… más de metro y medio entre astas, tres metros de toro hasta el rabo… ¡La benemérita gorrina que los parió! Y relatan su ya mediática bravura en la dehesa catalana acometiendo a los banderilleros españoles desembarcados cual infantes de marina.

La respiración suspendida al abrirse la puerta de toriles. Segundos tensos. Pero nada sale de allí a tiempo de recuperar el resuello. Golpes a la puerta y recuerdos a la madre de los astados, para incitarles a recibir su merecido: que vayan saliendo de uno en uno y con el lomo a punto de charcutería.

El bicho se hace esperar. Cuando por fin asoma el morro, sus movimientos pesados y torpes sacan a la luz reflejada en el albero un verraco y su familia gorrina de jabatos.

¡Picadillo con ellos!, gritan unos. ¡Al corral de los cerdos!, sentencian otros.

Llegan cables desde el otro lado del Atlántico, en que Naciones Unidas pide el fin de las detenciones arbitrarias y del maltrato animal: no son toros de lidia, sino animales de granja, casi de compañía, de tan domésticos. El Gobernador interviene para recordar al respetable que es bestia parda y merece una oportunidad de morir como un toro verdadero, el honor más grande de un animal español: morir degollado por su acosador y no por un carnicero en serie.

Marcha desencantada la gente sin criterio, pero no la ciudadanía patriótica, que se queda a ocupar las plazas que haga falta para disfrutar de la fiesta por excelencia. Desde la barrera, el espontáneo que saltó a la plaza más difícil (la de Barcelona) y dióse de morros contra su cerrada puerta, pide una pieza de fruta al hortera que pasa a su lado.

– A ver, chico, ¿Qué llevas ahí?

– ¡Un préssec me queda!

– ¡Pero eso es indignante…!

– Lo siento, se dio bien la tarde.

– ¡¿ …Cómo has podido vender melocotones catalanes en España?!

– Pues como se compra el cerdo catalán: renegando. Al sol de la tarde han cogido color en las mejillas, y todos han querido fer el préssec.

¡Ay, madre!, ¡Qué pequeña y sola te vas a quedar defendiendo el espectáculo!

No es platillo volante, sino melocotón fresco y muy en sazón

007 El ball de bastons

Cartell de la pel·lícula italiana Gli Eroi di Fort Worth, La càrrega del Setè de Cavalleria, dirigida per l’Alberto de Martino el 1965.
Els fets explicats van acabar com el rosari de l’aurora.

Vet aquí que una vegada un regne creixia a costa dels seus veïns tot jugant-hi a la guerra o als matrimonis dinàstics. De tant d’èxit mal paït, el Regne va esdevenir Imperi. Empetitit el tron sota tan il·lustres natges, a l’Emperador li abellia recolzar-se també a la cadira del Poderós Apòstol Pere, Amen.

Com que els poders mundans i celestials es busquen i reforcen mútuament, a partir de d’aquesta inaugural confusió l’Imperi va començar a portar l’imperial contrària a tot el visible i l’invisible ―Contrarreforma, cacera d’heretges i de bruixes, Inquisició contra això i contra allò― i es va quedar a les fosques i amb el pas canviat tot just quan a fora s’engegaven els llums del coneixement científic i la guspira dels primers motors industrials. Un nou temps revolucionari venia a separar els vells poders del Cèsar, com Deu ho mana sense gaire èxit perquè al petit-Gran Home no li agrada d’acatar. El tron i l’altar no saben i mai no han aprés a conciliar els drets humans, perquè ens els volen atorgar amb Carta Magna.

Es va fer la llum a la nit de la ciutat, i anar a les fosques ja els hi resultava a tots dos poderosos com més va més feixuc i contrari a l’experiència. Tanmateix, la tradició és l’última en morir i al peu del canó.

En endavant, el poder es demostra fent reals els desitjos i satisfent les necessitats, fent-los possibles. L’Imperi s’anava desfent amb la claror del món i el seu poder perdia lluentor. Fins que un dia la cadira es va obrir sota el pes del cul imperial, el primer i principal cul entre més també reials, i l’ocupant va esmunyir-se pel forat negre cap a l’espai sideral.

Ara que hi tornen la Conquesta, la Guerra, la Fam i la Mort, els Quatre genets de l’Apocalipsi ens volen vendre el passat amb paraules de futur. Mai no havien marxat del tot i, com a un sol home per sobre del Bé i del Mal, els cavallers obeiran les ordres de la Revenja.

«Sobrecàrrega», de Quim Domene, exposada per celebrar el Dia de la Dona a la façana de l’Ajuntament d’Olot.

006 La càrrega de cadires buides

Barcelona, 1902 (Ramon Casas, 1899-1902) Olot, Museu Comarcal de La Garrotxa
L’autor va aprofitar el ressò de la vaga general del 1902 a Barcelona per retocar el seu quadre Càrrega (1899) i presentar-lo amb el nou títol a l’Exposició Universal de l’any següent.

El responsable de l’operatiu policial de l’1 d’octubre (l’1-O) distingeix entre càrrega policial (per desallotjar un espai ocupat) i allò que van fer les forces i cossos de seguretat (¿¡…!?), compatible amb imatges de certa contundència.
Amb només 6 mil efectius de reforç als Mossos, l’objectiu era impedir la celebració d’un referèndum il·legal…, i de pas desnaturalitzar el normal desenvolupament de la jornada de vot i sembrar dubtes sobre les garanties democràtiques.quella jornada, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va condicionar la retirada d’urnes i el tancament de col·legis electorals a garantir la “normal convivència ciutadana”: senyal prou indicatiu que, si convocar un referèndum no és delicte, celebrar-ho només s’ha d’evitar pel fet de ser il·legal. Com més va menys delictiu.

I ara, l’Audiència Provincial de Barcelona desarxiva el cas de “violència policial desmesurada” contra els ciutadans, mentre el responsable policialjustifica l’ús de la “contundència” per desbordar la resistència oposada, perquè el normal és obeir la policia!

Sant tornem-hi.

El poble demanava als màxims responsables polítics un diàleg que mai no es va produir, i la cadira va romandre buida.

La gent va sortir al carrer empesa pel desig de dir i ser escoltada. I va ocupar cadires buides a tot el territori. Tan ocupades l’1-O com buides abans i ara. I es per buidar les cadires ocupades que la Policia va haver de carregar, segons distinciótan poc afortunada.

I parlant de càrregues… qui ha de provar la violència dels ciutadans els dies 20 de setembre i l’1 d’octubre són els policies de la “violència desmesurada”, perquè…

– si no hi ha hagut detencions de concentrats davant la seu d’Economia ni als col·legis electorals

– si en cap moment no es va declarar l’estat d’excepció a Catalunya (amb un grau 4 sobre 5 d’alarma antiterrorista, encara avui);

– si espanyar la normal convivència ciutadana no podia servir d’excusa per a la inacció del braços que aguantaven les porres (profetitzava Diego Pérez de los Cobos, ¿coordinador? del ball de bastons), i

– si els comandaments dels Mossos es van negar a secundar els propòsits dels polítics del Govern (declarava Manel Castellví, comissari)

Com s’aguanta l’acusació de rebel·lió?

Fent equilibris, i dopats d’amfeta-mentides a dojo

Piolins i guàrdies civils venien a assegurar l’autoacompliment de la violència, i a desfigurar per sempre més els efectes democràtics i catàrtics d’un
referèndum la paternitat del qual pogués
algú reclamar com a fill bord i
extramatrimonial, però fruit de l’amor i tan natural com qualsevol altre de pactat.

Tanmateix, si aquesta gent en missió “de pau” va destrossar immobles i mobiliari per impedir un acte il·legal no delictiu sense respectar les instruccions judicials ni els drets individuals (la integritat de les persones n’és un) hi ha cadires buides que acusen la part acusadora.

Ho són aquelles que van tornar a quedar buides, i que els de la porra han carregat cap al Suprem i obligat els encausats a ocupar indegudament.

005 La cadira buida

Francesc Català Roca, Cuenca (1956)

Era una pedra de tan grossa i pesanta que no ens la podíem llançar al cap, i encara gràcies que la vam aprofitar sense haver de moure-la gaire! Va ser una troballa, com ara els bolets del bosc: vam descobrir la taula i la cadira.

Hi vam fer túmuls a imatge i semblança d’aquella Pedra Primordial, la vam picar i fins i tot portar de llocs llunyans… sense que el ramat muntés cap tumult.

Bé, encara que prematures, hi ha coses que convé deixar lligades de bon Principi, ha, ha, ha [sonora riallada des de bambolines] En farà un bon acudit.

Al primer túmul aixecat, el riure es va tallar en sec. Acabava de néixer la cultura. En ple Quaternari. Poca broma!

D’aleshores ençà, l’esser humà no sobreviu sense crear-ne, de cultura. La natura para l’escenari on les persones hi recreem l’escena. Perquè la cultura és la manera d’estar-nos al món, i tant vius com morts n’hi deixem petjada… Déu ens mira d’un sol ull, amb cara d’emmurriat.

Que no hi ha lloc pel Creador? [tremola la Terra tot sovint, en preguntar-nos-ho…]

La calma vé després de l’oratge (les males llengües ―sortosament mortes― diuen que desfermat pel Semblant del nostre Home Precursor).

I al bell mig de la terra recuperada, un basal on beure i barrejar les diferències.

El Món s’anava omplint de llogaters, que tiraven els envans de la natura per terra. Cada nouvingut portava sota el braç la seva cadira plegable, per seure-hi.

N’hi ha per llogar-hi cadires

Som llogaters, i seiem quan trobem una cadira buida o la podem rellogar a les autoritats competents. N’hi ha qui hi seu abans no acabi de sonar la música, perquè les cames li fan figa i hi té coses per explicar als néts. Gent hi ha que no pot seure quan vol perquè té el cul llogat, i gent que arreplega cadires oblidades a la plaça… i fins i tot les fabrica! amb l’ambició de llogar-les.

I si avui podem seure on volem (tal com fem els catalans per néixer) és perquè la feina grossa de descobrir i carretejar materials ja era feta. Només la fina estava per fer, un gran safareig.

Al voltant d’una taula intercanviem productes i paraules per anomenar-los. Hi juguem i ens alimentem, parlem i ens expliquem secrets i sons que esdevenen noves maneres de dir les coses pel seu nom.

De l’intercanvi van sorgir el comerç i els comerciants, els advocats i el Dret, els polítics i les Repúbliques. També càtedres i catedrals, i trons tronats. Càtedra es cadira de renom per escollits, i tron és cadira exclusiva per a un mono-tot-poderós autoritàriament escollit, val a dir, per l’Autoritat d’algú nascut per a autoritzar.

Tanmateix, i malgrat totes les previsions, plogui o perboqui del cel estant, a vegades les càtedres es corquen i els trons es desballesten, tot depenent de l’ús corrosiu que hom es faci de la Paraula.

Els polítics que no seuen a parlar perquè s’estimen més dir bajanades drets i mirant a càmera, per tal d’apretar a córrer i carregar en un altre indret, no són valents guerrillers sinó falsos autònoms que fan la guerra per compte d’un altri. Per fer-la no cal tenir raó, n’hi ha prou de tenir un estat al que servir. Raó d’estat en estat pur.

Ens passem el dia acusant l’altre del mal de buidor de seient, i ja no podem continuar-hi fent el buit.

Un seient buit convida a seure-hi, a conversar. El convidat pot no seure per por de ser convençut o de no poder negar la raó exposada a l’escrutini públic. Fins i tot aquest risc es combat amb més cadires, tantes com calguin per enraonar plegats.

Parabolare, emparaular, parlare, parlar… Som-hi!

Xavier Miserachs. El Born (1962)
Quan falten cadires, bones són caixes de fusta. Només cal tenir ganes de seure-hi

004 El pessebre desnonat

Pessebre vivent de la Torre del Suro. Barcelona, 19 de desembre del 2018

Un mal dia, la vox desacomplexada dels Quatre Magnífics es va sentir per tota la vall, per imposar per decret una qüestió moral a les consciències dels habitants d’aquest racó del món. Era l’hora dels adéus, i fins el pessebre van buidar.

Un pessebre

El pessebre desnonat

SENSE Immigrants,
SENSE Refugiats,
SENSE Nen.

Desnonats

Tanmateix, un pessebre que recupera les arrels…
¿¡¡ hispàniques !!?

 

 

SENSE Caganers,
SENSE Pastorets i
SENSE Tions… però

 

 

 AMB Capirots,
AMB Tricornis i
AMB Piolins

I ara també, per gaudir d’una experiència més autèntica…

SENSE Aigua,
SENSE Llum i
SENSE Palla, però…

AMB Cadenat,
AMB Llenya al mono i
AMB Foc a discreció.

No és igual plantar flors que arrencar-les,
…muntar un pessebre ben viu que desnonar-lo,
…fer un castell de sorra que trepitjar-lo,
…posar un llaç groc que malbaratar-lo.

Perquè la llibertat d’expressió no és llicència per maltractar ni reprimir.

Bon Nadal!!

Escenografia: el Dimoni Escuat

002 Quatre indis

Eren indocumentats, encara que feliços. Caçaven per les praderies, feien l’amor a l’amor del foc dins les tipis i practicaven la guerra entre veïns.

Saviesa dels indis americans

Un bon dia, quatre civilitzats amb butlla van anar a guanyar terres per a la veritable religió del món, els Diners d’en Mercat. Curts com anaven d’or però sobrats d’enginy, els van donar collarets de granadura a canvi.

Quan el mercat de pedretes de colors va entrar en crisi per excès d’oferta, els hi van oferir whisky. Passada la ressaca, els quatre indis volien armes de foc per caçar i esclar… va ser en defensa pròpia que van matar-los tots quatre i tancar els descendents (la parelleta) en reserves / arques, autèntics paradisos naturals que per a si voldran també més tard els Quatre Magnífics.

Els hi diem cultures precolombines… Tanmateix, si n’eren quatre, els indis… Com podien fer-ne, de cultures (en plural)?

I encara més: Com podien fer-ne una de sola, si eren indocumentats?

Perquè s’explicaven el món amb paraules, els pobres ingenus.

Precolombines sí. Eren quatre indis incultes de lletra, però anteriors a Columbine.

Van patir els efectes de la primera càrrega globalitzadora a gran escala. Robatori a mà armada per organització criminal. Van ser-ne les víctimes. Descansin en pau.

003 Les formes de guardar

Pensem i somniem en imatges. El nostre cap les capta i les projecta. Som captaires-reproductors d’idees.

Tothom les portem al cap i, quan se’ns pugen els fums de la cuina al terrat, un barret treu el cap per accentuar-ne la importància de la idea, tan original.

En imatges expiem les culpes pròpies i fem expiar les alienes, i en imatges també decorem les nostres vides.

Detall del cuadre de Goya, ´Los fusilamientos del 3 de mayo´ de 1808
Un espanyol expia en pròpia pell bruna els desastres de la guerra del francès… preludi dels horrors de quatre guerres civils, pero gens edificants.
Amb tot el quadre i la seva obra completa, Goya va decorar una època fosca.

Generacions de captaires-reproductors hem pagat El Preu d’aixecar-hi la hipoteca que ens aixeca la camisa.

Temple expiatori dedicat al Sagrat Cor, a dalt de la muntanya del Tibidado.

Tot intentant agradar Algú, hem construït temples on expiar La Culpa que, de tan negra, ningú no la vol a casa.

I si hi posem a dins una relíquia sagrada, hem de guardar les formes, i les festes de precepte.

A més, hem decorat els temples per dins i per fora. El pecat hi té el seu afany.

Crist Redemptor, a Rio de Janeiro.

A vegades, ens surt la façana buida d’un monument.

Esclar que, sense pecats a terminis, no hi ha prou diners per omplir l’interior de pedres, ni relíquia per omplir la buidor.

Tan sols un decorat per guarnir la Natura al voltant… Com si l’esforç
pagués la pena.

L’infern està empedrat de bones intencions, perquè són barates.

No se sap del cert si el Congreso de los Diputados a Madrid és temple expiatori o monument decoratiu. Totes dues coses són possibles pel mateix Preu Únic de la vigent tarifa, plana com l’encefalograma.

De l’escó estant, i amb una insultant “naturalitat estudiada”, el diputat Rufián diu allò que ningú més gosa dir, i hom li escolta. El diputat no és ruc, i sap tirar imatges a càmera: només ha de mirar-hi abans d’etzibar “El rei va nu” per fer trontollar el règim del 78 en seu parlamentària.

Mentrestant, els Quatre Magnífics suprematistes BorrellRivera, Casado i Abascal (picant a la porta i amb mig cos ja a dins) bramen escopinades i reneguen de la veritat: el rescat bancari que mai no recuperarem, la justícia malferida i maltractadora, la catalanofòbia que no cessa… El Preu que l’Estat està disposat a pagar, ara que la dita “Hacienda somos todos” és tan sols un eslògan ben triat per decorar les nostres treballades vides. Expiem-les, doncs.

Imaginem el diputat Rufián en granota de faena i tocat amb mocador de puntes de farcell, en acció.
Vet aquí que ara ell és El Problema, i no els errors dels interioristes El Preu dels quals cal pagar religiosament. Com hi ha món!