Pensem en la ciència ficció quan parlem de distòpies, però al nostre món els fràgils equilibris estan a punt de trencar-se i de portar-nos a la fi d’un model de civilització.
Un relat que podria ser mític si no fos real és el de la conquesta i immediata destrucció de la ciutat de Troia. Ens pensàvem que eren llegendes homèriques fins a la dècada del 1870 quan l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann va excavar la Troia històrica. Però ens interessa com va ser destruïda una ciutat tan ben defensada de muralles.
Després de deu anys de setge, l’Ulisses heroi de la posterior tornada a casa, l’Odissea, va preparar una trampa als troians, que eren molt devots dels déus. Les tropes gregues es van retirar deixant només un cavall de fusta a la platja deserta de naus enemigues amb aquesta inscripció: “Els aqueus en agraïment a Atena per la tornada a la pàtria”. Van ser els mateixos troians que el van fer entrar a la ciutat, creient-lo un regal dels immortals. De la panxa del bou, com diu la rondalla, un grapat d’aqueus amagats van sortir a la nit, van obrir les portes de Troia i l’exèrcit grec va fer la resta.
El sacerdot Laocoont no es refiava del regal i va intentar cremar-lo, però dues serps gegants surten del mar i el maten, fet que acaba convencent els troians de la voluntat dels déus.
—Que no li mirarem nosaltres les dents a una cavalcadura que ens entra a l’estable i ens ocupa la casa sencera? Per què no? Que no tenim criteri per saber com és un cavall de debò?
—No volem saber-ne més: és el cavall enviat pels amos i prou. El progressisme —em resisteixo a parlar de l’esquerra, difunta potser en algun combat contra el terrorisme islamista com ara la invasió d’Iraq— fa veure que no en sospita res, que no hi ha res de sospitós en allò que fan les dretes i encara més defensen —hi comparteixen agenda, ideari i objectius, qualsevol sigui el catecisme més o menys integrista.
De la màquina esperem exactitud —fins i tot algun miracle—, i no reparem en la idea que conté i que viatja a dins seu. Tota màquina és un cavall de Troia i, rere el cavall… la cavalleria.
L’exèrcit és una tecnologia molt provada en el laboratori social, i se l’ha volgut presentar com a solució als problemes de convivència mitjançant el que millor hauria de saber fer: la guerra —qui guanya s’ho queda tot… allò que no hagi perdut guanyant—. Fet per conquerir i per defensar, l’hem imposat unes condicions ètiques per fer la guerra justa i neta que ara i adés se’ns hi torna, agreujat. La tecnologia de la diplomàcia i del tractats entre estats i blocs d’estats del món diu relegar la guerra a l’últim dels recursos, però sempre hi és, a punt d’empastar amb llevat. Els interessos materials no sempre es poden defensar obertament sense moure escàndol, i aquí la propaganda i el complex industrial-militar-mediàtic fan el paper brut però blanquejat.
L’exèrcit entrena soldats perquè obeeixin i no es facin preguntes, i autoritari els programa una disciplina i uns sentiments d’orgull i companyonia que donen sentit a les seves noves vides. A Occident ens sembla una perversió deshumanitzada el que fa el gihadisme islàmic, la guerra santa, quan aquí fem anar tècniques semblants
—Qui vol un exèrcit democràtic i ineficaç? O soldats que no sàpiguen matar perquè no han estat entrenats com cal?
«La guerra no pertany a l’esfera ètica, sinó a la natural, i pretendre “moralitzar-la” és un dels fraus més grans d’una teoria ètica. Pegats com ara la prohibició d’armes químiques o les convencions sobre el tracte als presoners són necessaris per “humanitzar” la guerra, però contribueixen a mantenir el sofisma que la guerra pot ser humanitzada.
Tot indica que l’esfera ètica encara no s’ha implantat, i que emergeix amb excessiva freqüència el món selvàtic del qual venim, amb la seva valentia, que és una fera difícil de moralitzar.»
José Antonio Marina. Anatomia de la por. Un tractat sobre el coratge. 2007
Adés i ara, la força militar empeny la societat cap a una disciplina casernària. Ho hem viscut personalment en el curs de les nostres vides envellides, i encara hi ha partida fins l’autodestrucció climàtica programada.
A la novel·la Starship Troopers (1959), d’en Robert A. Heinlein, les democràcies occidentals havien caigut víctimes d’una pèrdua de valors: com que no calia cap més esforç que anar a votar, els ciutadans es van tornar sobre protectors i van rebutjar el càstig, un bon brou de cultiu perquè florís la criminalitat i que demanava a crits un ordre imposat.
Però a la nova societat, la Federació Terrana, escull democràticament un líder global. Tots els civils allistats durant dos anys al Servei Militar Federal esdevenen ciutadans amb dret a vot. La ciutadania es guanya amb voluntat de sacrifici tot i que els despreocupats pels interessos comuns conserven les llibertats civils.
La lliçó que en podem treure és que els drets (també el de decidir) i les llibertats no estan garantits, sinó que s’han de defensar constantment, conscients de qui paga el preu de perdre’ls.
Ho veurem a 019 LGC /2.01 Amenaces: L’Espionatge polític i la Democràcia, però abans permeteu fer estada en un episodi protagonitzat per Cleofàs, Cojuelo i quatre estrangers.
UN ACUDIT D’ENGINY ESPANYOL, AMB UNA DOSI D’ORGULL FERIT I VENJAT
No sé jo si al 1641 ja s’havien inventat els acudits que comparen les actituds dels estrangers amb les dels espanyols. Sí que saben aquest que diu que eren un francès, un anglès i un alemany (o rus, o italià, segons la broma) i un espanyol que sempre resulta ser el més enginyós. N’Eugenio (1941-2001) el contava amb molta seriositat, perquè un acudit no deixa de ser una tècnica de representació de perjudicis davant del públic, per compartir-los. Això va fer en Luis Vélez, l’autor d’en Cojuelo, explicar-nos un d’aquesta llarga sèrie, un que diu així:
Cleofàs i Cojuelo acabaven d’arribar a Toledo volant des de Madrid, i es presenten en una posada. Demanen per dinar, però no hi ha taula lliure i s’asseuen a la taula d’uns comensals estrangers, i xerren mentre esperen l’àpat.
«El italiano preguntó a don Cleofás que de adónde venía, y él le respondió que de Madrid. Repitió el Italiano:
—¿Qué nuevas hay de guerra, señor Español?
Don Cleofás le dijo:
—Y ¿contra quién dicen? —replicó el Francés.
—Contra todo el mundo —le respondió don Cleofás—, para ponerlo todo él a los pies del Rey de España.
—Pues a fe —replicó el Francés— que primero que el Rey de España…
Y antes que acabase la razón el Gabacho, dijo don Cleofás:
Y el Cojuelo le fue a la mano, diciendo:
—Déjame, don Cleofás, responder a mí, que soy español por la vida, y con quien vengo, vengo; que les quiero con alabanzas del Rey de España dar un tapaboca a estos borrachos, que si leen las historias de ella, hallarán que por Rey de Castilla tiene virtud de sacar demonios, que es más generosa cirugía que curar lamparones.
Los extranjeros, habiendo visto callar al Español, estaban muy falsos cuando el Cojuelo les dijo:
—Señores míos, mi camarada iba a responder, y a mí, por tener más edad, me toca el hacerlo; escúchenme atentamente, por caridad. El Rey de España es un generosísimo lebrel, que pasa acaso solo por una calle, y no hay gozque en ella que a ladrarle no salga, sin hacer caso de ninguno, hasta que se juntan tantos, que se atreve uno, al desembocar de ella a otra, pensando que es sufrimiento y no desprecio, a besarle con la boca la cola; entonces vuelve, y dando una manotada a unos y otra a otros, huyen todos, de manera que no saben dónde meterse, y queda la calle tan barrida de gozques y con tanto silencio, que aun a ladrar no se atreven, sino a morder las piedras, de rabia. Esto mismo le sucede siempre con los reyes contrarios, con las señorías y potentados, que son todos gozques con Su Majestad Católica; pero guárdese el que se atreviere a besarle la cola; que ha de llevar manotada que escarmiente de suerte a los demás, que no hallen dónde meterse, huyendo de él.
Los extranjeros se comenzaron a escarapelar, y el Francés le dijo:
Y el Italiano:
Y el Inglés:
Y el Tudesco estaba de suerte, que lo dio por recibido, dando permisión que hablasen los demás por él en aquellas cortes. Don Cleofás, que los vio palotear y echar espadañas de vino y herejías contra lo que había dicho su camarada, acostumbrado a sufrir poco y al refrán de «quien da luego, da dos veces», levantando el banco en que estaban sentados los dos, dio tras ellos, adelantándose el compañero con las muletas en la mano, manejándolas tan bien, que dio con el Francés en el tejado de otra venta que estaba tres leguas de allí, y en una necesaria de Ciudad Real con el Italiano, porque muriese hacia donde pecan, y con el Inglés, de cabeza en una caldera de agua hirviendo que tenían para pelar un puerco en casa de un labrador de Adamuz; y al Tudesco, que se había anticipado a caer de bruces a los pies de don Cleofás, le volvió al Puerto de Santa María, de donde había salido quince días antes, a dormir la zorra.»
o 0 o
Cojuelo és tan humà com nosaltres, i reprodueix el prejudici de la caverna col·lectiva del moment —“que soy español por la vida y con quien vengo, vengo”—, i com a tal s’envaneix que el rei d’Espanya tingui poders contra els de la seva estirp, la diabòlica: “tiene virtud de sacar demonios…”
—Que és ximple, o s’hi ha tornat?
—Només està abduït per la visió compartida. Als discrepants locals que no comparteixen caverna i als estrangers que s’ho miren de fora estant, bastonada sense ni haver dit res, perquè ja se sap que són enemics.
A més, Cojuelo mira pel negoci de les ànimes perdudes, i aquí els grans de sempre —siguin Grandes de España, Prelats de l’Església o Experts i Elits del Món— són una fàbrica d’errors del Sistema, que empenyen els pecadors a cabassos cap a l’infern. Per això, “hasta los demonios celebramos sus grandezas”.
o 0 o
Hi ha punts de l’honor que millor no tocar, perquè es disparen automatismes que passen per assenyats quan només són errors d’aprenentatge.
I passen els segles, però persistim en l’error perquè ens hi sentim representants en el nostre fur intern personal i col·lectiu en bucle.
Piula el Pau la pau al peu del pou 