La lección de piano, obra de n’Ángel Muriel en exposició permanent a La Dorotea, Almagro.
… … …
Amazon comprarà l’empresa que comercialitza el robot de neteja que de vint anys ençà s’arrossega per terra a les nostres cases: la Roomba.
Pot semblar una aposta sense trellat, però és una decisió estratègica que s’explica per la progressiva generalització de l’internet de les coses. Diuen que la llar intel·ligent és l’última frontera, i la corporació transnacional la vol conquerir.
Tanmateix, si ja sap el nostre perfil consumidor… Què més necessita?
S’obre la porta a poder comerciar amb les nostres dades sense escrúpols per vendre-les al millor postor: tot té un preu —diu el cinisme pràctic— i tot es ven, a les grans superfícies i als encants.
Per això les institucions públiques que haurien de protegir les nostres dades permeten que grans corporacions, mitjanes i petites empreses, ens les expropiïn quan els interessats no les cedim voluntàriament en forma de galetes o cookies acceptades, d’app descarregada gratuïtament o d’enquesta d’opinió que ens suggereix que la nostra hi compta!
Algun dia, per raons d’estat —sempre superiors i exemptes de fiscalització—, seran aquestes institucions les beneficiàries del mercadeig de dades, quan vulguin saber a tot preu quins ciutadans pensen i parlen a casa d’independència, sense anar més lluny…
Però jo no n’havia de fer res, perquè jo no soc comunista… oi?
(cèlebre excusa de qui es fa el desentès)
L’ensarronada il·legal no servirà de prova davant cap jutjat (descobririen el seu joc brut), però sí per començar a construir relats de ficció i paranys als ciutadans sospitosos. Això ja existeix. Es diu investigació prospectiva i Pegasus fa la rematada tècnica cap a la barraca. Però aquesta maquineta és cara de llogar i si t’enxampen quedes ben retratat… o li poses morro i vinguin dies i caiguin pans. En endavant, amb la Roomba que tot ho sent i tot ho xerra, aplaudirem l’enginy de fer-la anar per casa com a espia després d’haver-la pagat de la nostres butxaques. Genial!
Però les alegries no ens arriben soles, sinó per parelles i a vegades per trios.
Sembla que també ha posat ous en altres paners, diversificant-ne les inversions —com ara l’empresa OneMedical—, però sempre mitjançant les noves tecnologies que faciliten la captura de dades sobre els consumidors i usuaris al millor preu —per cessió voluntària o fins i tot inconscient— i l’explotació comercial amb absolutament tota mena de finalitats, declarades o susceptibles de ser incloses a la seva xarxa de socis i compradors espontanis.
Els gegants tecnològics saben com entabanar-nos-hi: propaganda i seducció amb el focus posat sobre el preu i la comoditat, i estratègies de cessió inconscient de dades personals que defineixen el nostre perfil d’usuari i consumidor. La combinació de política comercial de preus tan baixos que arrasen la competència i de coneixement exhaustiu des consumidors, consoliden una posició de monopoli al mercat: el dia que aquests gegants aixequin un dit per apujar preus no trobarem enlloc més on comprar, ni més barat ni més car.
Ara també el mòbil delata els nostres moviments, mitjançant cobertura legal (perquè Hisenda pugui recaptar la taxa Google per serveis digitals, i la taxa Tobin per operacions financeres), o sense (per a investigacions prospectives de les forces de l’ordre contra polítics i ideologies diverses)
Acabem d’assabentar-nos que xarxes socials tan esteses com ara Facebook, Instagram i TikTok poden monitorar el que fan els usuaris de dispositius d’Apple, només clicant sobre un enllaç per obrir-lo. Aquestes aplicacions tenen navegadors propis que els obren per saber-ho tot de l’usuari, contrasenyes incloses. I no demanen l’autorització ni el consentiment perquè no són galetes, convé que no se’n parli, i perquè és una pràctica legal.
«Com es va demostrar en el passat, si és possible que una empresa tingui accés a les dades de manera legal i gratuïta, sense demanar permís a l’usuari, en farà un seguiment. »
Felix Krause, enginyer informàtic, al seu bloc
Fins aquí tot eren pràctiques innocents i legals per estafar-nos unes dades,
Poder saber-ho tot de nosaltres mitjançant una maquineta que paguem de la nostra butxaca per portar-la orgullosament sempre a sobre és el somni humit de qualsevol tirà.
El Gran Germà de la novel·la 1984 —una més de tantes distòpies que no ens les acabarem— ens acompanya arreu i compartim la nostra intimitat amb ell. És un infiltrat al servei de les grans corporacions privades. Els estats han de fer intervenir un ordre judicial per treure’n queixalada, com ha passat als Estats Units amb el cas de la noia que va avortar il·legalment, o fins i tot comprar tecnologia per aconseguir informació que ni amb autorització judicial es podria permetre, quan actua fora de a llei i no persegueix cap delicte perquè no existeix.
Soc un ignorant digital més, però no desitjo per a les noves generacions una formació digital en totes les bones i les males arts de la tecnologia des de ben petits. Potser serà molt útil en el món futur, si som capaços de remuntar —no dic revertir— la crisi climàtica…
També ens caldria formació financera perquè no ens estafin, i ja miren de posar-nos una pedra al fetge de cada u si no som prou hàbils. Fins ara, ens poden acusar d’ignorants, i per tant víctimes irresponsables dels experts que ens col·loques productes financers. Aquesta ignorància em convé força, sobretot perquè no aspiro a obtenir rendiments especulatius del meus estalvis.
Jo vull seguir ignorant de quantes coses s’han fet pensant en el profit del creador o inventor, i no en el de tothom que les faci anar.
Exigim ser-ne beneficiaris, i contraprogramar els algorismes. Jo no en sabré mai, de fer això, però si eduquem les noves generacions en el sentit de la justícia i la dignitat humanes, sentiran el deure moral de canviar el món. Ara com ara, donem-los valors perquè els instal·lin a les seves intel·ligències operatives. Som molts que no podem fer-hi més, però serà prou si ho fem.
Piula el Pau la pau al peu del pou 