La ballarina i espia Mata Hari, a la fitxa que li va obrir la policia en detenir-la el 1917.
… … …
Aquesta amenaça ens portarà a parar atenció a la situació política catalana en el context espanyol.
La Democràcia és una tècnica de convivència compartint el poder entre els que n’han de patir els efectes. Ja hem vist com el projecte polític de la mesura (enfront dels excessos i abusos) va canviar de mans —per art de filosofia— al segle cinquè abans de Crist. D’aleshores ençà, la democràcia ha desaparegut i tornat a aparèixer com el Guadiana, i sempre en precari equilibri, perquè no la podem donar per garantida.
El meteoròleg i mecenes Rafael Patxot deia que Catalunya va patir dues invasions, la del 1936 i la del 1939, que van provocar dos exilis cap a Suïssa, tot fugint primer uns de la repressió anarquista i després uns altres de la franquista.
Com li passava a les descregudes democràcies de Starship Troopers que hem vist, Suïssa encomana la seva ànima al Capital i es permet una bona vida i una bona democràcia. I no paga cap exèrcit perquè la bossa no té enemics que li vulguin mal… si més no en aquest ordre establert.
«Els suïssos bàsicament mengen formatge i voten. Espanya mai serà com Suïssa.»
Quim Torra. El quadern gris (2018)
La tècnica democràtica per excel·lència és el consens parcial però majoritari al voltant d’uns valors, entre els quals és primer i més compartit ha de ser el de revisar-los i actualitzar-los per consens, no tolerant els intolerants populistes que es voldrien carregar el procediment del consens amagant els interessos dels poderosos amb exaltació identitària nacionalfeixista.
A algunes democràcies que es volen dir plenes els passa que fan servir tècniques autoritàries i se n’amaguen les vergonyes. El llenguatge té aquestes prestacions d’origen: posa nom i la cosa existeix; no li’n posa, i no existeix; també li canvia el nom i la cosa es transforma. Però tan sols són trucs de màgia. La realitat és o no és al marge del “seu” nom, que és nostre perquè li donem nosaltres.
Qui presum, fa fum.
Dime de qué presumes y te diré de lo que careces
Els hi surten acne adolescent i grans de joventut (corrupció política), i pústules purulentes d’envelliment prematur (clavegueram de l’Estat que treballa secretament i il·lícitament a l’interior dels poders) sense haver donat proves de maduresa: mecanismes preventius i sancionadors per evitar acne, granellada i pústules.
La mentida és una tècnica vella-revella. Tothom la fem anar alguna vegada i resulta necessària per a conviure-hi, però
…si surten mentides del cor de la bèstia que ens vol tenir espantats, i
…si els mitjans de propaganda s’encarreguen de viralitza-les i de no desmentir-les quan es demostren falses, i
…si ningú fa res per restablir la veritat i els nostres drets a viure dignament, aleshores estem en una democràcia intoxicada d’autoritarisme en camí d’esdevenir una autocràcia formalment democràtica. En Josep Borrell faria ben fet de desinfectar-la.
«El caso de Tamara es uno de los muchos alardes punitivos con que el Estado ha respondido al último ciclo de movilización social.»
Jonathan Martínez, periodista de El Público, 20.07.2022
Ara fins i tot les noves tecnologies els ofereixen en safata el cap de l’enemic polític amb un sol clic: cal només pagar el preu —que deia n’Alfredo Rubalcaba enllà pel 2017—, i els instruments del Poder el paguen gustosos.
L’advocat i espiat Gonzalo Boye ha explicat el problema que significa l’espionatge polític en general i el cas Catalangate en particular.
En democràcia, judicialitzar la política és un error, i espiar els polítics encara més gran. Són dues anomalies sistèmiques d’un estat espanyol que fa la guerra bruta als que considera els seus enemics, els independentistes.
Els telèfons mòbils formen part de la vida de cada persona, i per això són també l’objectiu dels aparells repressius de l’Estat. Es poden crear casos falsos a voluntat i generar enrenou mediàtic, com ara fa dos anys el cas Volhov a partir del contingut del mòbil del doctor Alay, espiat amb Pegasus.
«Pegasus, digui el que digui la publicitat, no ha estat utilitzat per perseguir delinqüents, sinó per espiar els opositors polítics.»
Gonzalo Boye, advocat i espiat, 24.09.2021
Amb Pegasus s’ha fet espionatge polític i no investigació d’un crim autoritzada per un jutge perquè
- no s’ha trobat res d’il·legal
- cap dada així obtinguda pot incorporar-se a un procés penal
- l’objectiu és destruir la reputació dels enemics espiats
L’espionatge polític és una línia vermella que un estat democràtic no pot traspassar sense deixar l’adjectiu a la gatera. És un arma il·legal, immoral i molt perillosa, perquè farà volar pels aires el sistema que vol defensar.
Han decaigut els drets al secret de les comunicacions i a la intimitat, tant dels polítics espiats com dels advocats que els representen i els de tots que s’hi hagin relacionat.
Escolteu el 2n episodi de l’operació Greenlight a
https://europol.europa.eu/media-press/europol-podcast/episode-2-operation-greenlight-part-1-international-sting . Piulada de la portantveus d’Interior, Annita Hipper
A mitjans d’agost la portaveu d’Interior ha expressat la postura contundent de la Comissió Europea en defensa de la informació personal, la seguretat dels periodistes i la llibertat d’expressió quan s’ha detectat un cas d’espionatge selectiu contra polítics… a Grècia!
Res a veure amb el crim organitzat. Però havia callat davant el cas massiu contra polítics independentistes catalans, a Espanya, i ara la declaració europea no és prou creïble.
A l’engròs o al detall, l’espionatge polític és un delicte, un símptoma de dèficit democràtic i una falla sistèmica perquè
- Involucra serveis d’intel·ligència —com sempre—, però també els tres poders de l’estat: algun jutge, polítics al govern i polítics a l’oposició parlamentària
- ningú no s’atreveix a investigar els fets fins a les últimes conseqüències, sense que sorgeixin cortines de fum
- s’han carregat l’última línia que separa un Estat democràtic d’un de totalitari en el qual la fi justifica els mitjans.
- la falta de cultura democràtica fa que els exabruptes totalitaris no grinyolin a molts
- el sistema no es recuperarà amb pegats, sinó que s’haurà de refer de nou per tal de viure en una democràcia sense additius gramaticals.
«En definitiva, a les democràcies els passa com als drets humans: no hi caben ni les equidistàncies ni les matisacions.»
Gonzalo Boye, advocat espiat, 19.08.2022
Per raons d’estat com ara impedir violentament que s’expressi la voluntat popular, reprimir-la o espiar-la, la nació catalana (formada per qui vulgui sentir-se’n part) desitja esdevenir un estat propi, per modernitzar la pròpia comunitat de veïns, no qualsevol col·lectiu per sota de la Humanitat: ni nacionalcosmopolita com ara Espanya (encantada d’anar pel món cantant Yo soy españó, españó, españó...), ni nacionaltecnopolita com la Xinamèrica (que ens manté entretinguts amb enginys amb què vigila els nostres moviments), ni nacionalfeixista com la Rússia de Putin (que vol fer gran la raça eslava, dipòsit de virtuts que el món occidental ha perdut).
Catalunya vol ser un metavers amb nom propi a l’Univers polític global. Un vers lliure dins un república europea sobirana.
Recordem l’episodi dels estrangers i els espanyols, d’on ve l’aporellisme popular, i convindrem que Eugenio tenia més gràcia explicant l’acudit.
Però si no sou estrangers, ni polítics, ni independentistes, no us desanimeu, que també en tindreu el vostre minut de glòria. Ho veiem a L’espionatge domèstic.
Piula el Pau la pau al peu del pou 