Si amb la utopia arriba la reacció, podem pensar on ens porta la voluntat de mostrar els errors imaginaris.
La imaginació humana és capaç de produir malsons. A mi em sembla que fer realitat tots els meus somnis (o els teus, o els de tothom) és un malson per als altres que no hi somien el mateix. Aquest és el missatge optimista de Tecnòpoli per vendre felicitat a preu d’objectes i d’experiències com més va més comunes.
Repassaré algunes distòpies tretes de la literatura i del cinema
Juli Verne a Els cinc-cents milions de la Begun (1879), ens explica com dos homes hereten una fortuna. Amb la meitat de la herència, un construeix una ciutat pròspera i moderna, per proporcionar comoditat als éssers humans, mentre que l’altre construeix una fortalesa plena de secrets on s’ideen armes de destrucció.
Podria ser la ciutat de l’hereu filantrop. Amb aquesta imatge, els tecnòcrates volien disfressar els efectes de la Gran Depressió als Estats Units amb una escena optimista, com d’estudi a cel obert: els treballadors xerren i fumen a punt per esmorzar. A hores d’ara, la foto ha esdevingut una icona que vincula intencionadament progrés econòmic i social.
En Xavier Orteu hi veu un clar intent de fer-nos creure que el creixement econòmic resoldrà les desigualtats socials. És allò del govern tècnic, o dels tècnics, sense ideologia política al darrere.
Però a mi em recorda també un Últim Sopar de companys i amics, amb el fotògraf en el paper central absent. De fet, la foto s’ha considerat anònima fins a començaments del segle XXI. Com el quadre de Leonardo da Vinci ens el recorda, i com l’ha vist na Josepa Toldrà tot fluint energia:
De la banda de l’hereu misantrop tenim la ciutat de Gotham, que el Jòquer vol conquerir i Batman, el cavaller d’Arkham, intenta impedir-li-ho.
La pel·lícula Blade Runner (1982), de Ridley Scott, especula amb la identitat personal, la memòria, els records emmagatzemats en una pròtesi externa, la temporalitat de la vida. Tot amanit amb una estreta convivència d’humans i androides.
És un món deshumanitzat, on les persones han perdut l’instint de viure (el seny) i els replicants o còpies de persones d’un sol ús al servei dels humans acaben rebel·lant-se contra els opressors que els han reproduït sense sentiments. Si el model eren els humans despullats d‘ambigüitats i contradiccions, els replicants encara actuen amb un bri d’esperança i una mica de seny.
La seqüela ‘Blade Runner 2049’, de Denis Villeneuve (2017) presenta una futura ciutat de Los Ángeles superpoblada però sense interaccions socials, una societat individualista portada a l’extrem.
La convivència amb androides arribarà quan produir-ne generi molts diners a un cost molt baix, opina en Jordi Vallverdú en una entrevista recent a Vilaweb. Primer han de semblar-se molt als humans perquè siguin acceptats, però sobretot hem d’evitar de passar-los el que no ens agrada de nosaltres perquè no és motiu d’orgull: els haurem d’ensinistrar nosaltres fent-nos aprenents d’aplicacions, metaversos i novíssimes tecnologies, però fent una reflexió a fons del que és desitjable, per què i per a qui.
Avui les empreses privades prenen posicions en la carrera de l’exploració espacial, apta només per als molt molt rics. Per exemple, Elon Musk és a punt d’esdevenir el primer trilionari –una mena de triler dels milions 😉—, algú molt perillós per a tots perquè pot decidir massa coses.
«Com sempre, hi haurà una elit que tindrà el control de tot plegat. També hi haurà uns interessos corporatius que entraran en joc i, només si els interessa, es consultarà la gent.»
«Qualsevol tecnologia trencadora costa diners, i les que milloren les capacitats humanes produiran una casta social que hi podrà accedir i una majoria de gent que no. Però això ja passa ara, la falta d’equitat ja hi és, el perill és que amb la robòtica es pot crear una nova casta de super-rics.»
Jordi Vallverdú, entrevistat per a Vilaweb el 08.05.2022
Com es finança aquesta tecnocràcia distòpica i autoritària? Amb propaganda –vivim en el millor món possible— i publicitat constant que rebem a la carta a les nostres pantalles perquè hi ha robots que segueixen les engrunes de galetes que deixem a la xarxa, i les tracten a l’engròs amb la recepta big data. És el futur que potser no hi serà, si abans perdem el control del clima i de tots els ecosistemes vinculats que ens envolten.
La publicitat és a tot arreu i interfereix en la nostra quotidianitat
Ja hem perdut bona part de la nostra privacitat donant-li la nostra informació personal a companyies privades, inconscientment i sense cap control.
Per al crític de la cultura i teòric de l’ecologia dels mitjans, Neil Postman (Tecnòpoli, 1994), la publicitat és més efectiva quan és irracional. L’anunciant no necessita conèixer les bondats del seu producte sinó quin mal té el comprador, i el publicista fa que el consumidor se senti valuós enlloc de fer valuós el producte.
Tecnòpoli busca desesperadament una font d’autoritat, i la troba en la idea d’objectivitat estadística. Es fan estadístiques per raons sociopolítiques que s’amaguen sota l’etiqueta de “recerca científica”. Arribem així als sondejos d’opinió, que no aporten coneixement –moltes vegades les preguntes se formulen per a confirmar prejudicis—, però poden utilitzar-se com a guia per les polítiques públiques —desviant així la responsabilitat de les decisions a una voluntat tècnica superior, quasi divina.
El problema no són les tècniques que hem creat a dojo i que ens han fet culturalment humans, sinó l’adoració acrítica d’unes que impediran la possibilitat de crear-ne d’altres. L’objectiu totalitari de Tecnòpoli és convèncer-nos que no hi ha alternativa al millor dels mons possibles.
Piula el Pau la pau al peu del pou 