Deia a LGC /2 Les amenaces complides: La Mort que «D’aquell pecat tan original que engegà la vida humana en aquest món, se’n deriven efectes inevitables. Que potser són malalties infeccioses, i nosaltres els seus portadors inconscients?». I hi parlava de la parella d’aquest ball planetari, que són el “civilitzat” i el “bàrbar”, o també l’ “expert” i el “salvatge”. Em servien per expressar un record a les víctimes de la barbàrie gihadista en el cinquè aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, però n’hi ha d’altres terrorismes —tecnologies per causar la por de morir— que també maten però no fan por perquè els acceptem de grat a les nostres vides tecnificades: el vehicle privat, el tabac, les malalties i morts causades per error mèdic o excés de confiança en la tecnologia mèdica… totes plegades causen més morts cada any al món que les guerres.
D’altres tecnologies no han causat morts i diuen que hi posaran punt i final al vell costum de morir, mitjançant una permanent actualització de l’equipament físic i biològic necessari per anar fent la viu-viu, i no morir si no és per accident, que ja seria desgràcia, tu. Ho veurem, a l’apartat del transhumanisme.
Ara també sabem –sobra la imaginació!— que a l’agenda de les noves tecnologies està oferir-nos la conducció segura per banda ampla 5G de l’internet de les coses. Serà més segura que circular en mototaxi per Bombai, malgrat la ferralla i tota la plasticada en circulació.
Però no podem anar-nos a dormir tranquils.
El filòsof Antonio Diéguez, en una entrevista per a Ethic, opina que cotxe intel·ligent que es condueix tot sol és un repte moral, perquè si els algorismes es programen amb criteris econòmics d’evitar costos i despeses, ningú no voldrà comprar un cotxe que en cas d’atropellament imminent d’algú a la carretera no garantís salvar la vida del propietari a canvi de la de la víctima. Ningú no sap com fer-li entendre a una màquina valors morals i adaptar-los a situacions imprevisibles, però si el cotxe pugues programar-se amb criteris ètics, aleshores el programador seia responsable de l’acció davant la llei.
ENCOTXATS O ENLLUERNATS PEL PRESTIGI DEL TENIR
Entesos: el cotxe no sempre mata, però és un número per jugar a la ruleta de les probabilitats. Cojuelo ens parla de la vanitat de veure’s encapsulat, com a metàfora de benestar i de prestigi social. Per aquesta raó, el cotxe privat té un mercat fidel i segur fins arribar l’hora del desballestament.
En Cojuelo mostrava un matrimoni que vivia entatxonat dins d’un cotxe sense motor, perquè no podien permetre’s un cavall. Podríem dir alguna d’aquests raons:
- Voler és poder. Aquesta és l’actitud. Qui no arrisca no pisca.
- Un cotxe i un cavall… per fer-hi què? Anar a la feina, quina feina?
- Seguir les modes –els prejudicis i els gustos de la majoria— és moralment indiferent fins que en reps els efectes secundaris d’haver estirat més la mà que la màniga.
Vet aquí uns amish passejant en cotxe probablement fins a l’església, perquè ja tenen cavall que en tiri. Que potser són més entenimentats!?
A diversos estats dels Estats Units (Pennsilvània, Ohio, Indiana, Tenessee, Nova York…) hi viu la comunitat Amish arrelada a les tradicions religioses d’origen protestant. Van arribar-hi a mitjans del segle divuit, i rebutgen la tecnologia desenvolupada després. S’hi han plantat amb el cavall, els cotxes de tir animal —que diuen buggies— i les carretes com a eines. No fan servir electricitat, sinó el gas propà i les veles.
Fan servir carruatges com a eina, però no per desplaçar-s’hi com fan nòmades, gitanos o comediants, perquè són pastors i agricultors estables. A les vides llurs no hi cap viatjar per conèixer món ni per descobrir-lo: exploten el territori que la Providència els ha donat, i no desitgen cap altre més. Potser el canvi climàtic els farà canviar d’opinió, sobretot si els arriba a casa l’allau migratori de milions de desplaçats per sobreviure-hi. Déu ens agafi confessats.
Al capítol de les esperances en sabrem més.
Piula el Pau la pau al peu del pou 