Pensem i somniem en imatges. El nostre cap les capta i les projecta. Som captaires-reproductors d’idees.
Tothom les portem al cap i, quan se’ns pugen els fums de la cuina al terrat, un barret treu el cap per accentuar-ne la importància de la idea, tan original.
En imatges expiem les culpes pròpies i fem expiar les alienes, i en imatges també decorem les nostres vides.
Un espanyol expia en pròpia pell bruna els desastres de la guerra del francès… preludi dels horrors de quatre guerres civils, pero gens edificants.
Amb tot el quadre i la seva obra completa, Goya va decorar una època fosca.
Generacions de captaires-reproductors hem pagat El Preu d’aixecar-hi la hipoteca que ens aixeca la camisa.
Tot intentant agradar Algú, hem construït temples on expiar La Culpa que, de tan negra, ningú no la vol a casa.
I si hi posem a dins una relíquia sagrada, hem de guardar les formes, i les festes de precepte.
A més, hem decorat els temples per dins i per fora. El pecat hi té el seu afany.
A vegades, ens surt la façana buida d’un monument.
Esclar que, sense pecats a terminis, no hi ha prou diners per omplir l’interior de pedres, ni relíquia per omplir la buidor.
Tan sols un decorat per guarnir la Natura al voltant… Com si l’esforç
pagués la pena.
L’infern està empedrat de bones intencions, perquè són barates.
No se sap del cert si el Congreso de los Diputados a Madrid és temple expiatori o monument decoratiu. Totes dues coses són possibles pel mateix Preu Únic de la vigent tarifa, plana com l’encefalograma.
De l’escó estant, i amb una insultant “naturalitat estudiada”, el diputat Rufián diu allò que ningú més gosa dir, i hom li escolta. El diputat no és ruc, i sap tirar imatges a càmera: només ha de mirar-hi abans d’etzibar “El rei va nu” per fer trontollar el règim del 78 en seu parlamentària.
Mentrestant, els Quatre Magnífics suprematistes Borrell, Rivera, Casado i Abascal (picant a la porta i amb mig cos ja a dins) bramen escopinades i reneguen de la veritat: el rescat bancari que mai no recuperarem, la justícia malferida i maltractadora, la catalanofòbia que no cessa… El Preu que l’Estat està disposat a pagar, ara que la dita “Hacienda somos todos” és tan sols un eslògan ben triat per decorar les nostres treballades vides. Expiem-les, doncs.
Vet aquí que ara ell és El Problema, i no els errors dels interioristes El Preu dels quals cal pagar religiosament. Com hi ha món!
Piula el Pau la pau al peu del pou 